Carta d’una
treballadora del grup informa.
Publicat originalment a
http://www.respostasolidaria.cat/?p=223
La veritat és que no sé
per on començar. Una excompanya del Grup Informa, em va dir, “Per què no
expliques el nostre cas a través de la teva experiència?”, i vaig pensar “I per
què no?”.
Com diuen, normalment
allò que malament comença malament acaba. I tota aquesta història va començar
el 19 de novembre de l’any passat quan després de casi tres anys sense
treballar em va trucar el coordinador de l’empresa per dir-me que, segons li
havia dit en Joan Murcia, el jefe, l’endemà havia de començar a treballar
segons les condicions pactades. És a dir, 8 hores diàries de dilluns a
divendres exercint en la modalitat de teletreball (des de casa) d’auxiliar de
redacció per un sèrie de diaris digitals locals. Tot per 800€ al mes.
El primer que em va
resultar estrany és que jo encara no havia signat el contracte i que, tot i que
m’havien dit que ja estava donat d’alta de la seguretat social, aquest fet no
es va produir fins una setmana després. O sigui que vaig començar treballant
una setmana al “negre”. Com comprendreu després de tant de temps aturat no
estava el tema com per fer-me l’indignat i ho vaig deixar passar. El que més em
va tocar va ser que vaig haver de ser jo qui li va haver de recordar al Murcia
que no m’havia demanat el número de compte del banc per fer-me les
transferències de les nòmines. Després de tant de temps sense cobrar això sí
que era un detall important per a mi. Revelador, oi?
Bé, quan va acabar el
mes de novembre no em van pagar els deu dies que havia treballat i tampoc em
van enviar la nòmina. Miau! El motiu?. Per desgràcia l’empresa estava passant
per un problema puntual de tresoreria que es solucionaria ben aviat, segons van
explicar. També ho vaig deixar passar. De fet només portava deu dies ‘currant’,
encara que he de reconèixer que com un boig, fins i tot fent més hores de les
pactades.
Quan va arribar el
Nadal -ja portava més d’un mes treballant i encara no havia cobrat res- el
“senyor” Murcia em va donar vacances a canvi dels set dies que havia treballat
al principi al “negre”. Vaig començar l’any 2015 igual com havia acabat
l’anterior. Treballant amb les butxaques buides. Aquesta situació es va
estendre fins el febrer, quan en qüestió de quinze dies em van abonar els deu
dies del mes de novembre i la nòmina del mes de desembre. És tot el que he
cobrat del “Grup Estafa” i lo que segurament cobraré mai de la “Comunitat
Murciana”.
Durant els mesos de
febrer, març i abril la situació es va anar fent cada cop més insostenible,
fins que finalment els treballadors (tots estàvem igual) vam forçar una reunió
amb l’empresa a mitjans d’abril per aclarir la situació. Tot va seguir igual. No
pago perquè no cobro. Això sí,”l’empresari” aquest cop ens va ensenyar
clarament la porta perquè pleguéssim però sense cobrar. No podia faltar en
aquesta història una bona dosi de cinisme. Jo vaig seguir treballant fins el
passat mes de maig. Finalment la direcció després d’agafar-me la matrícula en
aquella reunió em va obligar a agafar els dies que tenia meritats de vacances.
Després jo vaig agafar la baixa mèdica i mentre estava recuperant-me l’empresa
em va donar de baixa a la seguretat social sense notificar-me l’acomiadament ni
fer-me la liquidació corresponent. Total, m’he vist obligat a denunciar.
Fins aquí el relat
resumit del meu cas. Però ara ve la reflexió. La crisi i la normativa laboral
existent han promogut l’aparició d’un tipus “d’empresari” i “empresa” com la
que suposadament estem parlant. Personatges que s’aprofiten de la necessitat i
la indefensió a la que estan sotmesos els treballadors que a més han d’acceptar
unes condicions laborals precàries. En aquest cas encara és més greu perquè l’empresa
s’ha dedicat a contractar treballadors amb un perfil de risc d’exclusió social
a través del programa INCORPORA de la Caixa, però sembla ser que no per
inserir-los laboral i socialment, sinó per obtenir subvencions. Fa fàstic només
de pensar-ho, veritat!
Teòricament no pagar
als treballadors està considerat com una falta molt greu, però aquest tipus
“d’empresari” sap que amb aquesta normativa tenen moltes opcions per no pagar
sous, i com a última sortida tenen la possibilitat de declarar-se insolvents.
¡Que vagin a cobrar al FOGASA!, deuen pensar. Creen empreses paral·leles per
escapolir-se de denúncies i sancions. Ho tenen tot molt ben estudiat.
Per contra amb l’actual
llei els treballadors han de seguir al peu del canó si no volen renunciar a les
quantitats que els hi deuen o en el millor dels casos evitar que els acomiadin
per incompliment de contracte. El món al revés. Al final tots a denunciar i a
esperar cobrar quan puguem, però no d’ells, sinó d’uns altres.
El pitjor de tot això
és que mentre dura tot aquest procés, que pot ser mesos o anys, l’empresa
continuarà amb la seva activitat, seguirà contractant a treballadors que es
veuran abocats segurament a la mateixa situació que estic vivint jo ara. I això
és el que s’hauria de denunciar i evitar a tota costa. NI UN GRUP INFORMA MÉS.
Des de CGT Sabadell volem fer resó d’aquest cas i
cridar a la denuncia publica i el boicot a totes les empreses estafadores que
no paguen a les seves treballadores.
