Des de la Federació Local de CGT Sabadell fem una crida a la
classe treballadora del Vallés Occidental a assistir a la manifestació comarcal
en motiu de l’1 de maig dia dels treballadors i treballadores convocada per la
plataforma “Vallés Anticapitalista”.
Manifest de la CGT de Catalunya per l’1 de Maig de 2015
Estem ja en el setè any de l’actual crisi del sistema capitalista, un
sistema dins del qual les crisis són quelcom inherent, cosubstancial,
no pas una disfunció ni una anomalia. Aquesta no és la primera crisi de
la història capitalista, i en la mesura en que el capitalisme
sobrevisqui a la mateixa, no serà tampoc la darrera. Tanmateix,
nosaltres, les dones i els homes del sindicalisme revolucionari lluitem
cada dia, i seguirem lluitant amb totes les nostres forces, per a
construir un altre model de societat sense desigualtats i amb drets
socials i laborals garantits.
Com totes les altres crisis anteriors, les seves conseqüències es
descarreguen amb violència sobre les nostres esquenes, les de la classe
treballadora, les de les explotades i explotats pel sistema. I ens
prepara les bases d’un futur de misèria, amb una "recuperació econòmica"
que cavalca sobre el cavall de la devaluació salarial, els minijobs, la
ultraprecarietat i l’exclusió social.
Més d’un terç de les treballadores ja cobra un sou inferior al salari
mínim. En el cas dels i les joves per sota dels 25 anys que reben algun
salari, la proporció és de més de la meitat. Cada vegada som més els
assalariats i les assalariades que ens veiem obligades a fer-nos "falses
autònoms" per tal d’abaratir els costos a les empreses. I les que
treballem sense contracte, o estem unes hores amb feina per a tornar
després a patir de nou l’atur forçós... Així és el nostre dia a dia, el
de la classe treballadora, la que fa funcionar el món i a la qual el
Capital ens precaritza cada cop més les condicions de vida i de treball,
fins al punt que a Catalunya ja tenim un 14% de treballadors/es pobres,
tot i treballar. I no oblidem com assenyala l’EPA que tenim 756.500
persones a l’atur a Catalunya, entre ells 126.400 joves d’entre 16 i 24
anys a l’atur.
Les diverses modificacions legals i iniciatives governamentals
(d’aquí i d’allà) que s’han tirat endavant durant aquests anys han
tingut un únic objectiu: protegir els interessos dels més poderosos i
esprémer la gran majoria de la població fins a extreure’ns l’última gota
de sang, tot deixant pel camí un reguitzell de desnonaments,
acomiadaments massius, suicidis, detingudes, represaliades...
L’increment del patiment al qual se’ns ha sotmés ha provocat durant
aquests anys un augment de les protestes al carrer i als centres de
treball. I, amb aquestes, un enduriment de la repressió de l’Estat, que
ha adquirit les dimensions d’una autèntica escalada. Centenars de
treballadors i treballadores hem visitat o restem a l’espera de visitar
els seus tribunals, per a ser castigats penalment pel simple fet
d’exercir el dret de vaga i defensar els drets socials i laborals, els
drets de totes nosaltres. Noves lleis inquisitorials s’han aprovat en
els últims temps per a rearmar la capacitat punitiva de l’Estat. Amb
aquestes lleis, la desobediència civil s’equipara a un crim; aturar un
desnonament, s’equipara a terrorisme.
Amb aquest escenari, hi ha qui opta pel camí de la domesticació i
accepta les engrunes que el sistema li ofereix per a sobreviure. Hi ha
qui assumeix, com ho ha fet sempre, un paper de col·laboració amb
l’Estat i el Capital, signant retallades brutals a les pensions, qui
valida acomiadaments, qui està a punt de reeditar un nou acord de pau
social basat en l’atac als salaris, deslligant la seva actualització de
l’evolució de l’IPC; regalant encara més plusvàlues a uns empresaris que
mai no en tenen prou. Davant d’aquests, cal recordar a tothom que el
sindicalisme -almenys tal com nosaltres l’entenem- no és això, que cal
revindicar el sindicalisme que planta cara, enfront el sindicalisme de
concertació.
També hi ha qui ha optat, en el present escenari, per prioritzar
l’assalt a les institucions per la via electoral. Nosaltres, com a
organització anarcosindicalista, pensem que hem de posar en valor i
continuar reivindicant la lluita i la mobilització al carrer, des de la
base, per la via de l’acció directa i el suport mutu, com a forma de
plantar cara i d’obtenir victòries, també en l’actual conjuntura. Podem
provar de comprar la il·lusió del vot i confiar en què tots els
problemes se solucionaran quan triïs aquesta o aquella altra opció
electoral. Però avançar en el canvi social per aquesta via no és tan
fàcil per provocar canvis estructurals reals, i no tan sols estètics, al
servei de la classe treballadora, mai no ho ha estat senzill, ni tampoc
no ho serà ara.
Potser delegar a les institucions la nostra capacitat d’acció
política i retirar-nos del carrer resulta còmode, o ho pot semblar. La
política de veritat, la nostra, és la de l’organització autogestionària i
no la de la conquesta del poder. Passa per treballar dia a dia a les
assemblees de treballadores als centres de treball, per les lluites als
barris, per frenar desnomanents o impedir acomiadaments. Per obligar als
governs, mitjançant l’acció col·lectiva, a fer marxa enrera en les
seves polítiques criminals i de desmantellament de serveis públics per
imposar el dogma de l’austericidi.
Des de la Confederació General del Treball de Catalunya volem dir alt
i clar que no serem domesticades. No estem aquí per a col·laborar amb
el poder, i continuarem plantant-li cara al carrer. Ahir, avui, demà i
sempre, fins a acabar amb el patiment que està vivint la gent de la
nostra classe treballadora i a tota persona que pateix desigualtats i
discriminacions de qualsevol tipus. Diem alt i clar que serem insubmises
a les seves lleis injustes i repressives, que no ens emmordassaran.
Seguirem practicant la desobediència a la feina i al carrer quan i allà
on ho considerem oportú, juntament amb la resta de la població oprimida i
explotada, a cara descoberta i essent plenament solidàries.
Fem una crida a tota la classe treballadora a continuar amb una
tradició de lluita col·lectiva que ve d’antic i que ens fa fortes, a que
no ens deixem acovardir, a no deixar-nos domesticar i a articular
respostes a les agressions des del suport mutu i l’acció directa, que és
la forma com sempre hem guanyat els nostres drets.
Editorial:
