Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retallades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retallades. Mostrar tots els missatges
16 d’oct. 2014
5 de des. 2013
Stop a la Buro-Repressió. Stop a la llei lliberticida
Comunicat del Secretariat Permanent de la CGT sobre l’avantprojecte de llei orgànica per a la protecció de la Seguretat Ciutadana
La nova “Llei de Seguretat Ciutadana” ara en avantprojecte, no
és sinó un tancament de la política “realment existent”, de les regles
del joc que fins al principi de la crisi-estafa, el capitalisme mantenia
per assegurar l’ordre social.
Des del poder polític, governi el PSOE o governi el PP, les lleis estan sent utilitzades com a armes de destrucció massiva contra els drets i llibertats de la ciutadania.
Amb la quantitat de lleis, decrets i normes sancionades i aplicades, l’anomenat “estat social i de dret” queda, no solament qüestionat, sinó dinamitat, en constituir un nou ordre, on el principi de legalitat és subvertit en el social i en el laboral per mandat d’uns legisladors que actuen com a colpistes en l’accepció més política del terme: es torna a un model autoritari i lliberticida. La seguretat jurídica cada vegada radica menys en els Drets, i molt més en els “diners”. Del que es tracta és de garantir, emmordassant a la població, la taxa de guany del capital a qualsevol preu: humà, social, polític i ecològic.
Per al govern, qualsevol persona que dissenteixi contra les seves polítiques criminals de retallades en tot el que té a veure amb el públic, amb el que és de tots i de totes: treball, habitatge, educació, sanitat, cures-dependència, cultura, transport públic i social, aigua, energia, medi ambient, drets socials universals…, és el seu enemic.
Sortir a cridar-los, qüestionar-los al carrer el seu sistema corrupte i els seus permanents i sistemàtiques mentides, si és al “parlament”, es converteix en un “delicte” administratiu de 30.000 a 600.000 euros…, fotografiar la brutalitat i criminalitat dels cossos repressius de l’estat…30.000 euros…, recordar-li als diputats i diputades que les seves lleis porten a centenars de milers de persones al carrer, desnonant-les no solament del dret fonamental a sostre sinó també a una vida mitjanament digna… 30.000 euros i presó…
Volen instaurar els estats d’excepció permanents en el social, en l’ideològic i en l’econòmic, pel mitjà menys lliure, a cop de autoritat i repressió. El redactat d’aquest avantprojecte sembla fet pel cap dels antidisturbis. Una llei per protegir a la policia i als polítics corruptes.
Volen instaurar la primera llei d’un estat dictatorial: “el carrer és meu”, per criminalitzar a força de multes administratives, a milers, milions de persones quan sortim al carrer, amb vagues en defensa de les ocupacions, en defensa d’un salari digne, en defensa de drets essencials per a la vida: casa, salut, educació, cures, cultura, transports públics i socials, en defensa de la llibertat d’expressió per cridar-los a la cara lladres, corruptes…
Aquesta “llei lliberticida” atorga a l’empresariat, als banquers, als seus economistes i executius de qualsevol organisme o administració pública, nacional o supranacional i a les forces repressives (policies de tot tipus), “patent de cors” per saber-se per sobre de la justícia i quedar impunes dels seus actes en la repressió i el robatori de tots els nostres drets.
Ara es tracta que la seva iniquitat, sigui compensada institucionalment amb el col·locar-se al marge de qualsevol regla, és a dir, garantir als poderosos que no trobaran límits en les seves polítiques de robatori, espoli i estafa, ni per part de les “institucions representatives”, ni per part del poble, doncs a aquest se li reserva la mentida com a forma de “gobernança” i, a més, l’increment intens de la repressió policial.
Des de CGT rebutgem i repudiem, no solament el contingut d’aquesta norma, sinó les intencions, desproveïdes de qualsevol escrúpol moral, que els mouen per idear-la. Lluitarem perquè la majoria social reaccionem, però no només amb més indignació, sinó amb milers i milers de persones fent insubmissió real a les lleis. No consentim tornar al mateix (autoritarisme, repressió i falta de llibertat), encara que ara sigui reanomenat. No deixem que la història de la por, i la pau dels cementiris, es repeteixi.
Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT
Des del poder polític, governi el PSOE o governi el PP, les lleis estan sent utilitzades com a armes de destrucció massiva contra els drets i llibertats de la ciutadania.
Amb la quantitat de lleis, decrets i normes sancionades i aplicades, l’anomenat “estat social i de dret” queda, no solament qüestionat, sinó dinamitat, en constituir un nou ordre, on el principi de legalitat és subvertit en el social i en el laboral per mandat d’uns legisladors que actuen com a colpistes en l’accepció més política del terme: es torna a un model autoritari i lliberticida. La seguretat jurídica cada vegada radica menys en els Drets, i molt més en els “diners”. Del que es tracta és de garantir, emmordassant a la població, la taxa de guany del capital a qualsevol preu: humà, social, polític i ecològic.
Per al govern, qualsevol persona que dissenteixi contra les seves polítiques criminals de retallades en tot el que té a veure amb el públic, amb el que és de tots i de totes: treball, habitatge, educació, sanitat, cures-dependència, cultura, transport públic i social, aigua, energia, medi ambient, drets socials universals…, és el seu enemic.
Sortir a cridar-los, qüestionar-los al carrer el seu sistema corrupte i els seus permanents i sistemàtiques mentides, si és al “parlament”, es converteix en un “delicte” administratiu de 30.000 a 600.000 euros…, fotografiar la brutalitat i criminalitat dels cossos repressius de l’estat…30.000 euros…, recordar-li als diputats i diputades que les seves lleis porten a centenars de milers de persones al carrer, desnonant-les no solament del dret fonamental a sostre sinó també a una vida mitjanament digna… 30.000 euros i presó…
Volen instaurar els estats d’excepció permanents en el social, en l’ideològic i en l’econòmic, pel mitjà menys lliure, a cop de autoritat i repressió. El redactat d’aquest avantprojecte sembla fet pel cap dels antidisturbis. Una llei per protegir a la policia i als polítics corruptes.
Volen instaurar la primera llei d’un estat dictatorial: “el carrer és meu”, per criminalitzar a força de multes administratives, a milers, milions de persones quan sortim al carrer, amb vagues en defensa de les ocupacions, en defensa d’un salari digne, en defensa de drets essencials per a la vida: casa, salut, educació, cures, cultura, transports públics i socials, en defensa de la llibertat d’expressió per cridar-los a la cara lladres, corruptes…
Aquesta “llei lliberticida” atorga a l’empresariat, als banquers, als seus economistes i executius de qualsevol organisme o administració pública, nacional o supranacional i a les forces repressives (policies de tot tipus), “patent de cors” per saber-se per sobre de la justícia i quedar impunes dels seus actes en la repressió i el robatori de tots els nostres drets.
Ara es tracta que la seva iniquitat, sigui compensada institucionalment amb el col·locar-se al marge de qualsevol regla, és a dir, garantir als poderosos que no trobaran límits en les seves polítiques de robatori, espoli i estafa, ni per part de les “institucions representatives”, ni per part del poble, doncs a aquest se li reserva la mentida com a forma de “gobernança” i, a més, l’increment intens de la repressió policial.
Des de CGT rebutgem i repudiem, no solament el contingut d’aquesta norma, sinó les intencions, desproveïdes de qualsevol escrúpol moral, que els mouen per idear-la. Lluitarem perquè la majoria social reaccionem, però no només amb més indignació, sinó amb milers i milers de persones fent insubmissió real a les lleis. No consentim tornar al mateix (autoritarisme, repressió i falta de llibertat), encara que ara sigui reanomenat. No deixem que la història de la por, i la pau dels cementiris, es repeteixi.
Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT
31 d’ag. 2013
Els contractes sense hores, l’explotació que ve a Europa
A l’empara d’aquest tipus de contractes s’incrementa l’explotació laboral i s’exposa l’empleat a la inseguretat laboral, la degradació social i la inestabilitat econòmica
Al Regne Unit es quadrupliquen en set anys els
contractes de zero hores fins arribar als 200.000 l’any passat, uns
contractes en que el treballador ha d’estar disponible, sense un mínim
d’hores.
La flexibilitat en la contractació laboral ha esdevingut la fórmula màgica quan es parla de creació d’ocupació. A Alemanya hi tenim les minifeines, els contractes a temps parcial que reparteixen feina a tort i a dret i que no desagraden gens a les patronals espanyoles. I ara, des del Regne Unit, ja se’ns parla dels contractes de zero hores, la màxima representació de la contractació de baix cost, que en menys de sis anys s’han triplicat i ja afecten gairebé 80.000 joves: des del 2005 s’ha passat de 50.000 contractes a 200.000.
Quin és el seu secret? Doncs que no estableixen un nombre mínim d’hores per al treballador, que ha d’estar disponible sempre que l’empresa el requereixi. Això sí, pot rebutjar la feina, si les hores li coincideixen amb les d’una altra empresa. Tot un detall.
El contracte de zero hores, circumscrit encara al Regne Unit com a tal, aporta molta flexibilitat a les empreses –l’utilitzen gairebé un 25% de les companyies del país que efectuen contractacions, sobretot restaurants de menjar ràpid i cadenes de roba–, però també provoca en el treballador inseguretat laboral, inestabilitat econòmica i degradació social.
Amb aquests contractes es porta la precarietat a una intensitat màxima. A l’estat espanyol encara no existeix aquest tipus de contractes, però es fan contractacions amb la mateixa finalitat que el contracte de zero hores. Al nostre país hi ha molts convenis que inclouen el fet d’estar de guàrdia a les feines, però això es compensa al treballador. En canvi, en el contracte de zero hores no s’hi inclou res. Però aquí es fan contractes a temps parcial i d’obra o servei determinat, que voregen el frau de llei i que aconsegueixen ara i aquí l’objectiu del contracte de zero hores, ja que el treballador signa per un temps parcial però fa hores extres i l’empresari l’hi paga per sota ma.
Ni la flexibilitat ni la precarietat no milloren la situació del mercat de treball i això ha quedat palès amb la última reforma laboral, amb la destrucció d’1,5 milions d’ocupacions a l’estat espanyol.
Una modalitat de contractació bastant similar a la que la patronal espanyola vol implantar en el país. La Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) ha proposat al Govern de Mariano Rajoy que els empresaris puguin “imposar” als treballadors la conversió del seu contracte a temps complet en un a temps parcial quan “existeixin causes que ho justifiquin”. No obstant això, aquestes propostes ja han rebut el rebuig frontal dels sindicats, que temen que aquestes mesures únicament serveixin per a augmentar la precarietat laboral, tal com passa al Regne Unit.
El cas de Aaron és un més, la punta d’un iceberg de més de 300.000 persones que es troben en aquesta mateixa situació, segons dades de l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne Unit. Res comparat amb l’últim informe de l’expert en recursos humans CIPD (Chartered Institute of Personnel and Development) que augmenta la xifra fins a gairebé quatre vegades més, superant el milió d’empleats en aquesta situació tan precària. El CIPD afirma que mentre que el sector privat acapara el 17 per cent d’aquests contractes, el públic absorbeix el 24 per cent, incloent al Servei Nacional de Salut (NHS).
“El nivell d’estrès que suportem”, explica Aaron, “és increïble perquè mai sabem si arribarem a fi de mes. Les setmanes que treballes 60 hores saps que podràs pagar les factures però no tens temps ni per a menjar; mentre que en les que treballes menys de deu hores, tens temps de sobres però res que dur-te a la boca perquè no tens ni un penic”.
I és que, entre els inconvenients d’aquest tipus de contracte, a més de la incertesa de quant es treballarà (i ingressarà) al cap del mes, es troba també la pèrdua de molts beneficis respecte a un empleat normal, tals com assegurances de vida o mèdics, vacances pagades o dies per malaltia, pagues de beneficis o preavís de l’acomiadament, que en aquests casos pot ser d’un dia per a un altre.
Contractes precaris en augment
Les xifres oficials, molt allunyades del milió del CIPD, il·lustren el creixement d’aquest tipus de contractes des de 2005, quan tot just existien 50.000; un any després ja n’hi havia 134.000 i a la fi de l’any passat més de 250.000. En aquesta tendència, 2010 va suposar un punt d’inflexió, amb l’entrada en vigor d’una directiva europea en virtut de la qual tots els empleats que haguessin estat contractats a través d’una agència de col·locació gaudirien del mateix estatus que qualsevol altre empleat complertes les 12 setmanes de treball. Llavors, van ser moltes les companyies que van recórrer als contractes sense hores per a sortejar la directiva i evitar pagar tots els beneficis als seus treballadors.
En aquest sentit, les associacions empresarials no han trigat a donar la veu d’alarma davant la possibilitat que el Govern elimini aquest tipus de relació laboral. És el cas de Alexander Ehmann, director de Política Regulatòria del Institute of Directors (IoD), una agrupació que reuneix a més de 38.000 directors generals de companyies, inclosos diversos alts directius d’empreses del FTSE 100 (els 100 principals valors de la Borsa de Londres). Convençut que “aquests contractes poden jugar un paper crucial en la nostra recuperació econòmica”, Ehmann afirma que “eliminar-los podria conduir al mercat laboral britànic a rigideses com les de França o Espanya”. El representant del IoD assegura que “una de les raons per les quals la nostra economia no ha seguit el mateix camí que el sud d’Europa és perquè els empleadors han estat capaços d’adaptar-se ràpidament a la demanda canviant”.
Per la seva banda, un altre portaveu de IoD, que prefereix denominar a aquests contractes com “d’hores no garantides”, afirma que “creiem que són ètics, perquè no només proporcionen als empleats la flexibilitat per a complir amb els seus altres compromisos (com estudiar, criar als seus fills), sinó que també la hi dóna a una indústria com l’hostaleria, en la qual resulta tan complicat predir quina plantilla es necessitarà”.
Tant és així que la pròpia seu del IoD a Londres, on el seu màxim directiu gana 300.000 lliures anuals, (uns 347.000 euros) compta en el seu departament d’hostaleria amb 16 empleats temporals amb contractes sense hores. Aquestes mateixes fonts no només consideren que “sense aquest tipus de contractes l’atur a Regne Unit seria molt major” sinó que, a més, assenyalen que “el Govern ha de reconèixer que qualsevol acció que limiti l’ús d’aquesta modalitat contractual és més que probable que perjudicarà a la creació d’ocupació”.
Cal remarcar que en moltes ocasions l’empleat guanya menys de la meitat del salari mig per a aquest mateix lloc de treball, tot just superant en una lliura el salari mínim. Una situació que afecta especialment als joves entre 16 i 24 anys (37%), així com als majors de 55 anys. A aquesta situació tan precària se sumen, a més, els errors fiscals en el càlcul de les retencions a causa de les fluctuacions d’hores que poden dur al treballador a deure summes importants de diners a Hisenda.
McDonald’s, en el punt de mira
A pesar que des del IoD subratllen que són les pymes les grans beneficiades dels contractes sense hores, ha saltat la polèmica després que el diari The Guardian revelés que companyies com McDonald’s empren amb aquesta modalitat de contracte fins a a el 90 per cent de la seva plantilla a Regne Unit, el que suposa un total de 82.200 persones.
Curiosament, la cadena de menjar ràpid que només en aquest país compta amb 1.200 empleats i serveix diàriament a 2,5 milions de clients, va ser certificada aquest mateix any per la consultora holandesa de recursos humans CRF Institute com un dels millors empleadors, no només a Regne Unit, sinó de tota Europa. Llavors, el seu vicepresident a Gran Bretanya, Jez Langhorn, presumia que “els nostres empleats són persones ambicioses i amb talent i ens hem esforçat per engegar iniciatives que els donin suport i motivin en el seu treball i en el seu desenvolupament professional”.
McDonald’s no és ni de bon tros una excepció, sumant-se a la llista marques molt conegudes com Sports Direct, que amb 20.000 empleats sense hores també ronda la contractació del 90 per cent de la seva plantilla amb aquest model. De manera similar operen Boots o Subway, que se sacseja la polèmica sobre les seves franquícies, fent-les responsables de tot el que tingui a veure amb els seus empleats.
Andy, que amb 18 anys treballa per a una cadena de menjar ràpid a Londres, explica que “no és gens rar que el gerent arribi a mitjan matí i, si vénen pocs clients, t’enviï cap a casa, sense importar-li si véns des de lluny o quant t’has gastat en transport”. A això se suma, a més, el que poden arribar a afectar els enfrontaments personals amb l’encarregat, que “de vegades et pot arribar a llevar pràcticament totes les hores durant setmanes, saturant a algun company amb 50 o 60 hores setmanals”.
En un comunicat de premsa, McDonald’s assegura que “els nostres empleats estan contents amb aquesta flexibilitat que els brinda l’oportunitat de tenir temps lliure per a les vacances escolars dels seus fills, preparar exàmens, etc.”. La companyia nega que aquest tipus de treballadors tingui menys beneficis que la resta i afirma que no se’ls exigeix plena disponibilitat quan són cridats. Fonts de la companyia consultades per Público rebutgen entrar a valorar si aquests contractes són o no ètics i assenyalen que “els nostres empleats es mouen en una franja d’edat que va des del final del col·legi als anys previs a la jubilació”.
* Un article de David Bollero al diari Público extret de http://www.librered.net/?p=28669
La flexibilitat en la contractació laboral ha esdevingut la fórmula màgica quan es parla de creació d’ocupació. A Alemanya hi tenim les minifeines, els contractes a temps parcial que reparteixen feina a tort i a dret i que no desagraden gens a les patronals espanyoles. I ara, des del Regne Unit, ja se’ns parla dels contractes de zero hores, la màxima representació de la contractació de baix cost, que en menys de sis anys s’han triplicat i ja afecten gairebé 80.000 joves: des del 2005 s’ha passat de 50.000 contractes a 200.000.
Quin és el seu secret? Doncs que no estableixen un nombre mínim d’hores per al treballador, que ha d’estar disponible sempre que l’empresa el requereixi. Això sí, pot rebutjar la feina, si les hores li coincideixen amb les d’una altra empresa. Tot un detall.
El contracte de zero hores, circumscrit encara al Regne Unit com a tal, aporta molta flexibilitat a les empreses –l’utilitzen gairebé un 25% de les companyies del país que efectuen contractacions, sobretot restaurants de menjar ràpid i cadenes de roba–, però també provoca en el treballador inseguretat laboral, inestabilitat econòmica i degradació social.
Amb aquests contractes es porta la precarietat a una intensitat màxima. A l’estat espanyol encara no existeix aquest tipus de contractes, però es fan contractacions amb la mateixa finalitat que el contracte de zero hores. Al nostre país hi ha molts convenis que inclouen el fet d’estar de guàrdia a les feines, però això es compensa al treballador. En canvi, en el contracte de zero hores no s’hi inclou res. Però aquí es fan contractes a temps parcial i d’obra o servei determinat, que voregen el frau de llei i que aconsegueixen ara i aquí l’objectiu del contracte de zero hores, ja que el treballador signa per un temps parcial però fa hores extres i l’empresari l’hi paga per sota ma.
Ni la flexibilitat ni la precarietat no milloren la situació del mercat de treball i això ha quedat palès amb la última reforma laboral, amb la destrucció d’1,5 milions d’ocupacions a l’estat espanyol.
Els contractes sense hores, l’explotació que ve
Al Regne Unit, companyies com McDonald’s contracten fins a a el 90 per cent dels seus treballadors sota aquesta modalitat laboral, que permet a l’empleador no estipular quantes hores treballa la seva plantilla, exigint disponibilitat en funció de la càrrega laboral. “Les setmanes que més treball puc arribar a fer més de 70 hores, i les que menys, vuit o nou”. Així relata Aaron, de 45 anys, la seva situació laboral com cuidador de persones grans en una empresa que depèn directament de l’Administració en un barri del sud de Londres. Aquest cuidador se sent atrapat en un contracte sense hores, això és, un en el qual l’empleador no estipula quantes hores setmanals treballa la seva plantilla, exigint-li disponibilitat en funció de la càrrega de treball.Una modalitat de contractació bastant similar a la que la patronal espanyola vol implantar en el país. La Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) ha proposat al Govern de Mariano Rajoy que els empresaris puguin “imposar” als treballadors la conversió del seu contracte a temps complet en un a temps parcial quan “existeixin causes que ho justifiquin”. No obstant això, aquestes propostes ja han rebut el rebuig frontal dels sindicats, que temen que aquestes mesures únicament serveixin per a augmentar la precarietat laboral, tal com passa al Regne Unit.
El cas de Aaron és un més, la punta d’un iceberg de més de 300.000 persones que es troben en aquesta mateixa situació, segons dades de l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne Unit. Res comparat amb l’últim informe de l’expert en recursos humans CIPD (Chartered Institute of Personnel and Development) que augmenta la xifra fins a gairebé quatre vegades més, superant el milió d’empleats en aquesta situació tan precària. El CIPD afirma que mentre que el sector privat acapara el 17 per cent d’aquests contractes, el públic absorbeix el 24 per cent, incloent al Servei Nacional de Salut (NHS).
“El nivell d’estrès que suportem”, explica Aaron, “és increïble perquè mai sabem si arribarem a fi de mes. Les setmanes que treballes 60 hores saps que podràs pagar les factures però no tens temps ni per a menjar; mentre que en les que treballes menys de deu hores, tens temps de sobres però res que dur-te a la boca perquè no tens ni un penic”.
I és que, entre els inconvenients d’aquest tipus de contracte, a més de la incertesa de quant es treballarà (i ingressarà) al cap del mes, es troba també la pèrdua de molts beneficis respecte a un empleat normal, tals com assegurances de vida o mèdics, vacances pagades o dies per malaltia, pagues de beneficis o preavís de l’acomiadament, que en aquests casos pot ser d’un dia per a un altre.
Contractes precaris en augment
Les xifres oficials, molt allunyades del milió del CIPD, il·lustren el creixement d’aquest tipus de contractes des de 2005, quan tot just existien 50.000; un any després ja n’hi havia 134.000 i a la fi de l’any passat més de 250.000. En aquesta tendència, 2010 va suposar un punt d’inflexió, amb l’entrada en vigor d’una directiva europea en virtut de la qual tots els empleats que haguessin estat contractats a través d’una agència de col·locació gaudirien del mateix estatus que qualsevol altre empleat complertes les 12 setmanes de treball. Llavors, van ser moltes les companyies que van recórrer als contractes sense hores per a sortejar la directiva i evitar pagar tots els beneficis als seus treballadors.
En aquest sentit, les associacions empresarials no han trigat a donar la veu d’alarma davant la possibilitat que el Govern elimini aquest tipus de relació laboral. És el cas de Alexander Ehmann, director de Política Regulatòria del Institute of Directors (IoD), una agrupació que reuneix a més de 38.000 directors generals de companyies, inclosos diversos alts directius d’empreses del FTSE 100 (els 100 principals valors de la Borsa de Londres). Convençut que “aquests contractes poden jugar un paper crucial en la nostra recuperació econòmica”, Ehmann afirma que “eliminar-los podria conduir al mercat laboral britànic a rigideses com les de França o Espanya”. El representant del IoD assegura que “una de les raons per les quals la nostra economia no ha seguit el mateix camí que el sud d’Europa és perquè els empleadors han estat capaços d’adaptar-se ràpidament a la demanda canviant”.
Per la seva banda, un altre portaveu de IoD, que prefereix denominar a aquests contractes com “d’hores no garantides”, afirma que “creiem que són ètics, perquè no només proporcionen als empleats la flexibilitat per a complir amb els seus altres compromisos (com estudiar, criar als seus fills), sinó que també la hi dóna a una indústria com l’hostaleria, en la qual resulta tan complicat predir quina plantilla es necessitarà”.
Tant és així que la pròpia seu del IoD a Londres, on el seu màxim directiu gana 300.000 lliures anuals, (uns 347.000 euros) compta en el seu departament d’hostaleria amb 16 empleats temporals amb contractes sense hores. Aquestes mateixes fonts no només consideren que “sense aquest tipus de contractes l’atur a Regne Unit seria molt major” sinó que, a més, assenyalen que “el Govern ha de reconèixer que qualsevol acció que limiti l’ús d’aquesta modalitat contractual és més que probable que perjudicarà a la creació d’ocupació”.
Cal remarcar que en moltes ocasions l’empleat guanya menys de la meitat del salari mig per a aquest mateix lloc de treball, tot just superant en una lliura el salari mínim. Una situació que afecta especialment als joves entre 16 i 24 anys (37%), així com als majors de 55 anys. A aquesta situació tan precària se sumen, a més, els errors fiscals en el càlcul de les retencions a causa de les fluctuacions d’hores que poden dur al treballador a deure summes importants de diners a Hisenda.
McDonald’s, en el punt de mira
A pesar que des del IoD subratllen que són les pymes les grans beneficiades dels contractes sense hores, ha saltat la polèmica després que el diari The Guardian revelés que companyies com McDonald’s empren amb aquesta modalitat de contracte fins a a el 90 per cent de la seva plantilla a Regne Unit, el que suposa un total de 82.200 persones.
Curiosament, la cadena de menjar ràpid que només en aquest país compta amb 1.200 empleats i serveix diàriament a 2,5 milions de clients, va ser certificada aquest mateix any per la consultora holandesa de recursos humans CRF Institute com un dels millors empleadors, no només a Regne Unit, sinó de tota Europa. Llavors, el seu vicepresident a Gran Bretanya, Jez Langhorn, presumia que “els nostres empleats són persones ambicioses i amb talent i ens hem esforçat per engegar iniciatives que els donin suport i motivin en el seu treball i en el seu desenvolupament professional”.
McDonald’s no és ni de bon tros una excepció, sumant-se a la llista marques molt conegudes com Sports Direct, que amb 20.000 empleats sense hores també ronda la contractació del 90 per cent de la seva plantilla amb aquest model. De manera similar operen Boots o Subway, que se sacseja la polèmica sobre les seves franquícies, fent-les responsables de tot el que tingui a veure amb els seus empleats.
Andy, que amb 18 anys treballa per a una cadena de menjar ràpid a Londres, explica que “no és gens rar que el gerent arribi a mitjan matí i, si vénen pocs clients, t’enviï cap a casa, sense importar-li si véns des de lluny o quant t’has gastat en transport”. A això se suma, a més, el que poden arribar a afectar els enfrontaments personals amb l’encarregat, que “de vegades et pot arribar a llevar pràcticament totes les hores durant setmanes, saturant a algun company amb 50 o 60 hores setmanals”.
En un comunicat de premsa, McDonald’s assegura que “els nostres empleats estan contents amb aquesta flexibilitat que els brinda l’oportunitat de tenir temps lliure per a les vacances escolars dels seus fills, preparar exàmens, etc.”. La companyia nega que aquest tipus de treballadors tingui menys beneficis que la resta i afirma que no se’ls exigeix plena disponibilitat quan són cridats. Fonts de la companyia consultades per Público rebutgen entrar a valorar si aquests contractes són o no ètics i assenyalen que “els nostres empleats es mouen en una franja d’edat que va des del final del col·legi als anys previs a la jubilació”.
* Un article de David Bollero al diari Público extret de http://www.librered.net/?p=28669
20 de jul. 2013
El 39,2% de les llars sobreviuen de les prestacions socials
Les retallades socials en prestacions i jubilacions afecten directament les rendes familiars i la supervivència de famílies
Una societat cada vegada més envellida i una crisi que manté a l’atur a més de la meitat dels joves espanyols. Són els dos factors que expliquen el creixent nombre de famílies que depenen de pensions, prestacions per atur, subsidis o ajudes socials per sobreviure: el 2011-últim any que recull l’Institut Nacional d’Estadística (INE) -, el percentatge va arribar al 39, 15%, sis punts i mig més que el 2007. La dada la va destacar ahir la catedràtica María Teresa López a presentar el seu estudi Anàlisi dels comportaments socioeconòmics de les famílies, encarregat per l’ONG Acció Familiar i el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat per utilitzar com a base d’un pla integral de suport a les llars que el Govern pretén aprovar l’any vinent.
L’estudi s’atura especialment en la importància que han cobrat en els últims anys les pensions de jubilació per a les economies familiars. Ho demostra un altre dels seus indicadors: la despesa mitjana per llar presenta una caiguda continuada des de 2007 excepte entre els jubilats, que cada vegada més es veuen obligats a destinar les seves pensions i estalvis per ajudar a familiars castigats per la crisi. Segons l’INE, entre 2006 i 2011 la despesa dels majors de 65 anys va augmentar un 32,9%. "Totes les dades semblen mostrar que l’actual sistema de pensions és un instrument-ara més que mai-de caràcter no només assegurador, sinó sobretot redistributiu, que en mans de les famílies duplica els seus efectes i utilitat", va explicar López.
Un altre informe presentat el mes passat per la Fundació 1r de Maig, vinculada a Comissions Obreres, especificava que els pensionistes són el suport principal del 26,8% de les llars espanyoles. El sindicat va advertir llavors que l’actual qüestionament de la sostenibilitat del sistema públic de pensions "no només posa en perill el dret a un envelliment digne i de qualitat, sinó que acaba amb l’únic suport de moltes famílies".
L’estudi dirigit per Teresa López destaca també que hi ha tres tipus de llars que requereixen un tracte diferenciat i preferent per ser més vulnerables en aquest context de crisi: les famílies nombroses, les monoparentals i les que tenen entre els seus membres alguna persona discapacitada.
La ministra Ana Mato va assegurar ahir que modificarà la llei de famílies nombroses perquè conservin les prestacions a què tenen dret fins que el més petit dels fills compleixi l’edat límit (21 anys o 26 si estudia). Una cosa que ara no passa i que, segons va reconèixer Mato, genera una situació de desigualtat per als germans petits, que perden tots els avantatges (beques o descomptes en transport, per exemple) quan els majors arriben a l’edat límit i deixen de comptabilitzar dins de la unitat familiar encara que no estiguin emancipats, el que passa amb freqüència en un moment en què la taxa d’atur juvenil arriba al 57%.
La notícia va ser rebuda amb gran satisfacció en el col · lectiu, que porta anys reivindicant aquesta qüestió. "Tenint en compte que Espanya és un dels països de la UE en què l’edat d’emancipació és més alta, la mesura suposarà un alleugeriment en les càrregues econòmiques d’aquestes famílies", opina Raúl Sánchez, director de l’ Federació Espanyola de Famílies Nombroses .
Una altra advertència que recull l’informe és que ser dona segueix sent motiu de discriminació. Les casades tenen una taxa d’activitat gairebé 12 punts per sota de la dels homes. "Moltes s’enfronten a una segona desigualtat pel fet de ser mares", conclou.
FONT: ELPAIS.COM
L’estudi s’atura especialment en la importància que han cobrat en els últims anys les pensions de jubilació per a les economies familiars. Ho demostra un altre dels seus indicadors: la despesa mitjana per llar presenta una caiguda continuada des de 2007 excepte entre els jubilats, que cada vegada més es veuen obligats a destinar les seves pensions i estalvis per ajudar a familiars castigats per la crisi. Segons l’INE, entre 2006 i 2011 la despesa dels majors de 65 anys va augmentar un 32,9%. "Totes les dades semblen mostrar que l’actual sistema de pensions és un instrument-ara més que mai-de caràcter no només assegurador, sinó sobretot redistributiu, que en mans de les famílies duplica els seus efectes i utilitat", va explicar López.
Un altre informe presentat el mes passat per la Fundació 1r de Maig, vinculada a Comissions Obreres, especificava que els pensionistes són el suport principal del 26,8% de les llars espanyoles. El sindicat va advertir llavors que l’actual qüestionament de la sostenibilitat del sistema públic de pensions "no només posa en perill el dret a un envelliment digne i de qualitat, sinó que acaba amb l’únic suport de moltes famílies".
L’estudi dirigit per Teresa López destaca també que hi ha tres tipus de llars que requereixen un tracte diferenciat i preferent per ser més vulnerables en aquest context de crisi: les famílies nombroses, les monoparentals i les que tenen entre els seus membres alguna persona discapacitada.
La ministra Ana Mato va assegurar ahir que modificarà la llei de famílies nombroses perquè conservin les prestacions a què tenen dret fins que el més petit dels fills compleixi l’edat límit (21 anys o 26 si estudia). Una cosa que ara no passa i que, segons va reconèixer Mato, genera una situació de desigualtat per als germans petits, que perden tots els avantatges (beques o descomptes en transport, per exemple) quan els majors arriben a l’edat límit i deixen de comptabilitzar dins de la unitat familiar encara que no estiguin emancipats, el que passa amb freqüència en un moment en què la taxa d’atur juvenil arriba al 57%.
La notícia va ser rebuda amb gran satisfacció en el col · lectiu, que porta anys reivindicant aquesta qüestió. "Tenint en compte que Espanya és un dels països de la UE en què l’edat d’emancipació és més alta, la mesura suposarà un alleugeriment en les càrregues econòmiques d’aquestes famílies", opina Raúl Sánchez, director de l’ Federació Espanyola de Famílies Nombroses .
Una altra advertència que recull l’informe és que ser dona segueix sent motiu de discriminació. Les casades tenen una taxa d’activitat gairebé 12 punts per sota de la dels homes. "Moltes s’enfronten a una segona desigualtat pel fet de ser mares", conclou.
FONT: ELPAIS.COM
5 de jul. 2013
«Perdó per trigar a morir»
Article de Purificació Eisman, Secretària de Comunicació de CGT-País Valencià i Múrcia
«Perdó per trigar a morir»
Segurament ens sona la gastada frase sobre la inviabilitat de les pensions. Si en bonança econòmica, tractaven de convèncer interessadament, d’aquesta impossibilitat, en crisi la justificació ni se l’han de currar. Amb una posada en escena, donant-li solemnitat mediàtica a un comitè format majoritàriament per financeres i asseguradores (alguna cosa neutral que no convida gens a la sospita) suficient. I com si fos un acudit, ens vénen a dir que com triguem a morir, no queden diners per repartir, gairebé hem de demanar disculpes per ser culpables d’alguna cosa.
Com a previsió a la viabilitat de les pensions va néixer el Pacte de Toledo, aprovat el 1995. Amb temps es va analitzar i valorar dins d’un criteri alarmista i es van aplicar reformes amb la convenció de donar sostenibilitat al sistema més enllà de 40 anys. També se li va regalar a les entitats financieres i a CCOO i UGT, l’oportunitat de guanyar més atorgant als fons de pensions, com a complement per als que poguessin pagar-se´l, oferint desgravacions fiscals.
Les mentides d’aquestes financeres i asseguradores, ja el 1995, van assegurar que el 2010 el dèficit de la Seguretat Social seria de 2,15% i la taxa de dependència (relació cotitzants / pensionistes), estaria en 0,9 / 1. Van predir la insostenibilitat del sistema públic. I la realitat és que la Seguretat Social va tenir superàvit fins al 2011 de forma històrica. La relació entre cotitzants / pensionistes el 2010 era de 2,57 cotitzants / 1 pensionista.
Avui, els "experts", amb l’imperatiu urgent del govern, es tornen a reunir i prediuen "la inevitable fallida del sistema de pensions", aquesta vegada per al 2023. En temps record proposen sense humanitat ni base científica, que les pensions futures a partir del 2014 han de baixar i, les actuals (9 milions) han d’estar per sota del cost de la vida.
Aquest govern és incapaç de presentar ni una sola proposta encaminada pal·liar les desigualtats d’aquest decadent sistema, com seria acabar amb la desfiscalització. Incrementar els impostos sobre les rendes del capital. Acabar amb el doble frau fiscal, el legal i l’il·legal de les rendes altes.
Perseguint el frau fiscal de grans empresaris i fons d’inversió s’obtindrien 90.000 milions d’euros i augmentant l’Impost de societats de les grans empreses fins al 35%, anualment, sumarien més de 15.000 milions d’euros. Però és clar, aquest no és el camí.
Cada dia són més ridicules i insostenibles els arguments amb els que insulten les nostres oïdes, obstinats a seguir pel camí de la demolició. Que ens demanin paciència i generositat és per enviar-los ... a casa. Que ens diguin que és dolorós, però que aquest és l’únic camí ... és massa burla per permetre-la.
Les pensions públiques poden i han de ser dignes perquè permetin oferir una merescuda qualitat de vida. I és un dret com ho és l’aliment, l’habitatge, la sanitat i l’educació.
Per a la CGT, l’informe d’aquests "dotze homes sense pietat" no té valor científic i menteixen en benefici de les grans empreses. Una altra estafa més que pretén la privatització.
Purificació Eisman és Secretària de Comunicació CGT-PV i Múrcia
FONT: CGT País Valencià
Segurament ens sona la gastada frase sobre la inviabilitat de les pensions. Si en bonança econòmica, tractaven de convèncer interessadament, d’aquesta impossibilitat, en crisi la justificació ni se l’han de currar. Amb una posada en escena, donant-li solemnitat mediàtica a un comitè format majoritàriament per financeres i asseguradores (alguna cosa neutral que no convida gens a la sospita) suficient. I com si fos un acudit, ens vénen a dir que com triguem a morir, no queden diners per repartir, gairebé hem de demanar disculpes per ser culpables d’alguna cosa.
Com a previsió a la viabilitat de les pensions va néixer el Pacte de Toledo, aprovat el 1995. Amb temps es va analitzar i valorar dins d’un criteri alarmista i es van aplicar reformes amb la convenció de donar sostenibilitat al sistema més enllà de 40 anys. També se li va regalar a les entitats financieres i a CCOO i UGT, l’oportunitat de guanyar més atorgant als fons de pensions, com a complement per als que poguessin pagar-se´l, oferint desgravacions fiscals.
Les mentides d’aquestes financeres i asseguradores, ja el 1995, van assegurar que el 2010 el dèficit de la Seguretat Social seria de 2,15% i la taxa de dependència (relació cotitzants / pensionistes), estaria en 0,9 / 1. Van predir la insostenibilitat del sistema públic. I la realitat és que la Seguretat Social va tenir superàvit fins al 2011 de forma històrica. La relació entre cotitzants / pensionistes el 2010 era de 2,57 cotitzants / 1 pensionista.
Avui, els "experts", amb l’imperatiu urgent del govern, es tornen a reunir i prediuen "la inevitable fallida del sistema de pensions", aquesta vegada per al 2023. En temps record proposen sense humanitat ni base científica, que les pensions futures a partir del 2014 han de baixar i, les actuals (9 milions) han d’estar per sota del cost de la vida.
Aquest govern és incapaç de presentar ni una sola proposta encaminada pal·liar les desigualtats d’aquest decadent sistema, com seria acabar amb la desfiscalització. Incrementar els impostos sobre les rendes del capital. Acabar amb el doble frau fiscal, el legal i l’il·legal de les rendes altes.
Perseguint el frau fiscal de grans empresaris i fons d’inversió s’obtindrien 90.000 milions d’euros i augmentant l’Impost de societats de les grans empreses fins al 35%, anualment, sumarien més de 15.000 milions d’euros. Però és clar, aquest no és el camí.
Cada dia són més ridicules i insostenibles els arguments amb els que insulten les nostres oïdes, obstinats a seguir pel camí de la demolició. Que ens demanin paciència i generositat és per enviar-los ... a casa. Que ens diguin que és dolorós, però que aquest és l’únic camí ... és massa burla per permetre-la.
Les pensions públiques poden i han de ser dignes perquè permetin oferir una merescuda qualitat de vida. I és un dret com ho és l’aliment, l’habitatge, la sanitat i l’educació.
Per a la CGT, l’informe d’aquests "dotze homes sense pietat" no té valor científic i menteixen en benefici de les grans empreses. Una altra estafa més que pretén la privatització.
Purificació Eisman és Secretària de Comunicació CGT-PV i Múrcia
FONT: CGT País Valencià
29 de maig 2013
Comunicat de la CGT en defensa d’unes pensions públiques, dignes i suficients
COMUNICAT EN DEFENSA DE LES PENSIONS PÚBLIQUES,
SUFICIENTS I DIGNES PER A TOTS I TOTES
El Capítol de Despesa Social dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), va ascendir en l’any 2012 a 175.382 milions d’euros. Despesa Social que es va emprar per a PENSIONS (115.825 milions), ATUR (28.503 milions), SANITAT (3.974 milions), EDUCACIÓ (2.220 milions).
Per altra banda, l’Estat ha pagat, d’interessos als banquers i tenidors del deute, durant el 2012, un total de 28.848 milions d’euros, és a dir, ha pagat de les butxaques de la majoria social, 345 Milions més de € que a les persones aturades i això que l’atur va augmentar en el 2012 en 805.000 persones.
Les mentides i el “cientifisme interessat” dels experts lligats a les entitats Financeres i Asseguradores, ja en 1995, vaticinaven que en el 2010, el dèficit de la Seguretat Social seria del 2,15% i la taxa de dependència (relació entre cotitzadores/pensionistes), seria de 0,9/1. Vaticinaven la insostenibilitat del Sistema Públic. La realitat és que la Seguretat Social ha tingut superàvit fins al 2011 i ho ha tingut de forma històrica. L’actual relació entre cotitzadores/pensionistes en el 2010 era de 2,57 cotitzadors / 1 pensionista.
Avui, 18 anys després, els “experts” finançats i depenents de les mateixes Entitats Financeres i Asseguradores, tornen a vaticinar la fallida “del sistema de pensions per al 2023” i proposen sense cap “rubor científic” i menys encara sense cap humanitat ni ètica, que les pensions futures a partir del 2014 han de baixar i, les pensions actuals (9 milions) han de “seguir creixent per sota del cost de la vida”.
Els arguments del poder financer, les asseguradores privades i els seus portaveus, la Troica, el PP, el PSOE, CIU, PNB, UPyD i els “experts incideixen en les mateixes mentides“: “El sistema és inviable per l’augment de l’esperança de vida, la menor entrada d’afiliats/des i l’augment dels anys que es percep pensió”.
La realitat és que des de 1995 a 2010, la població cotitzadora augmenta en 5 milions. En l’actualitat, de cada 100 euros de riquesa social que genera l’economia espanyola, es dediquen 9,9 euros per a pensions, després queden 91 euros per a repartir.
Amb solament un increment de la productivitat del 1,5% d’aquí al 2050, la riquesa social se situaria en 225 euros, si dediquéssim el 15% per a Pensions, és a dir 33,75 euros, quedarien per a repartir 191,25 euros.
Per a la CGT, allò que realment ha de ser reformat és:
Acabar amb la desfiscalització del capital. Incrementar els impostos dels Beneficis, de les rendes superiors a 60.000 euros, de patrimoni, de transaccions financeres. Acabar amb el doble frau fiscal, el legal i l’il·legal de les rendes altes. Acabar amb les subvencions a les cotitzacions empresarials. Perseguint
el frau fiscal de grans empresaris i fons d’inversió, s’obtindrien
90.000 M de € i amb augmentar l’Impost de Societats de les grans
Empreses fins al 35%, anualment es tindrien uns ingressos de més de
15.000 M de € . Augmentar les Pensions Mínimes, de manera universal, a 1.200 € en 14 pagues.Per a la CGT, les pensions públiques, suficients i dignes són un dret social per a totes i tots, com el dret a l’educació i la sanitat.
Com a tal DRET SOCIAL, LA CGT HO DEFENSARÀ EN EL CARRER.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT
20 de maig 2013
Exigeix al govern espanyol que el ferrocarril segueixi sent públic i social
Campanya de recollida i enviament de signatures a través de oiga.me
El ferrocarril travessa un dels seus moments més dramàtics, amenaçat per la fragmentació i la privatització, per l’eliminació de nombrosos serveis de viatgers amb alt contingut social i pel tancament de línies en els territoris més desfavorits. Ara, més que mai, és necessari defensar, tots junts, un ferrocarril que hem construït entre tots, que ha de pertànyer a la societat i que ha d’estar al servei dels nostres interessos.
El Govern ha anunciat la seva intenció de desmantellar i privatitzar RENFE i ADIF, copiant el fracassat i ruïnós model de la privatització dels ferrocarrils britànics. Un model que no ha estat imitat per cap altre govern de la UE perquè va suposar: degradació del servei, encariment de les tarifes, increment en els costos públics i, sobretot, una pèrdua alarmant de la seguretat.
El govern pretén trossejar RENFE i ADIF, liberalitzar el transport de viatgers, privatitzar el Manteniment del material i de la infraestructura, les Mercaderies, l’AVE, la Llarga Distància, el Canal de Venda, els Serveis Logístics, crear franquícies en Proximitats i Mitja Distància, a més de reduir serveis de les empreses auxiliars menjo Cremonini, Comfersa, Ferroser, Eulen, Atendo, etc.
El Ministeri de Foment ha limitat la consideració de servei públic, el que suposa, a partir de juny de 2013:
· D’un total de 3374 trens setmanals de Mitja Distància, se suprimeixen 779
· Que en 172 estacions no pararà cap tren
· En 163 estacions haurà una única parada per sentit
· Els viatgers afectats s’estimen en 1 MILIÓ
El suposat estalvi es limitaria a 50 milions de €, equivalent al que costa construir 10 Km. d’autovia o 2 Km. d’AVE. S’està retallant i impedint a la ciutadania el dret a la lliure mobilitat en un mitjà de transport segur i amb gran potencial de futur com és el ferrocarril.
Pretenen a més llogar a les empreses privades els trens que hem pagat entre tots i totes, perquè puguin quedar-se amb el ferrocarril públic sense assumir ni constis ni riscos. Els pagarem per quedar-se amb el que és nostre.
No podem consentir que desmantellin el ferrocarril públic, pel que fem una crida als usuaris i usuàries i a la població en general per a defensar, enfront del pillatge de la privatització, el que és i ha de seguir sent de tots i per a tots.
SIGNA LA PETICIÓ A https://oiga.me/campaigns/exige-al-gobierno-que-nuestro-ferrocarril-siga-siendo-publico-y-social
Més informació sobre la campanya per un ferrocarril públic i social al web http://www.ferrocarrilpublicoysocial.es/
SECTOR FEDERAL FERROVIARI - CGT
3 d’abr. 2013
Tres milions de persones en pobresa extrema a l´Estat espanyol
La renda familiar cau a nivells de l’any 2001; el 6,4% d’espanyols a la vora de l’exclusió
La crisi i les retallades estan colpejant amb tal duresa a la
societat espanyola que les rendes s’han desplomat a nivells de fa deu
anys. Ja hi ha tres milions de persones en una situació de pobresa
extrema, l’avantsala de l’exclusió. I la capacitat adquisitiva, 18.500
euros de mitjana per espanyol el 2012, és inferior a la de l’any 2001.
Els detalls d’aquest retrocés els va presentar ahir Càritas en un
informe que parla d’una dècada perduda.
L’escenari que dibuixa l’estudi Desigualtat i Drets Socials. Anàlisi i
Perspectives 2013 , elaborat per la Fundació Foessa (Foment d’Estudis
Socials i Sociologia Aplicada) a partir de diferents fonts oficials, és
d’una situació de duresa sense precedents recents, segons l’entitat
humanitària. El descens en la quantitat de diners que manegen les
famílies obeeix a l’efecte combinat de la caiguda dels ingressos (un 4%)
i la pujada dels preus (10%). I es tradueix en un empobriment que
"avança a la carrera", afegeix Carlos Susías, de la Xarxa Contra la
Pobresa i l’Exclusió Social Espanya (EAPN). Especialment entre els més
desfavorits. "És una veritable barbaritat l’evolució dels últims anys".
25 d’ag. 2012
Noves exigències per accedir-hi a l’ajut de 400 €
Acord del consell de ministres del 24 d’agost (clica aquí)
Resum de les noves exigències per accedir-hi al PREPARA:
- · Caldrà estar buscant feina de manera activa durant un període de 30 dies. Al BOE de l'1 de setembre surt la reglamentació d'aquest ajut, i a la pàgina 5 del document concreta com acreditar que s'està buscant feina. Accés al document.
- · En cas de no tenir càrregues familiars, caldrà ser aturat de llarga durada (inscrit com a demandant d’ocupació durant 12 mesos dels 18 mesos anteriors a la sol·licitud).
- · A partir del 16 d’agost les persones que vulguin demanar aquest ajut, i que convisquin amb els seus pares, es tindrà en compte els ingressos d’aquests.
- · Caldrà demostrar si algun membre de la unitat familiar cobra o no un salari social (PIRMI), i la quantia del mateix.
30 de jul. 2012
Protestes de les treballadores de l’administració pública a la nostra ciutat
Ja fa tres divendres que un grup de treballadores dels SOC,
SEPE (antic INEM) i la Seguretat Social, surten a les 11 del matí a fer sonar
la seva protesta contra les retallades de l’Estat i la Generalitat.
Des de maig del 2010 el salari d’aquestes treballadores s’està
retallant, sent la última dada la supressió de la paga extra de Nadal.
La plantilla del SOC, gràcies a un procés de privatització encobert,
es reduirà aproximadament a la meitat.
Per al proper 31 d’agost no es renovarà la contractació a més de 300
treballadores que fan atenció directa a les usuàries del servei. A final d’any
les 300 orientadores que desenvolupant la seva tasca a les diferents Oficines
de Treball i Aules Actives de Recerca de
Feina, també deixaran de prestar el seus serveis. A més a més, una gran part del
personal interí veurà durant aquest mateix any rescindit el seu contracte.
Aquest procés de desmantellament del SOC es contextualitza
en el marc de les retallades que la ciutadania està patint (sanitat, educació,
...), i més concretament en la forta retallada de les prestacions a les
treballadores en atur anunciades el passat 13 de juliol.
19 de jul. 2012
Document informatiu i d’anàlisi de les últimes retallades i mesures aprovades pel govern del PP
REFORMES EN MATÈRIA LABORAL, D’OCUPACIÓ PÚBLICA I SEGURETAT SOCIAL INTRODUÏDES PEL RD-LLEI 20/2012 DE 14 DE JULIOL
TAULES COMPARATIVES I RESUM DE DISPOSICIONS
Autor: Carlos Hugo Preciado Domènech
Carlos Hugo Preciado Domènech, Magistrat social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que col·labora periòdicament amb el nostre sindicat, ha elaborat i ofert perquè ho utilitzem, les taules comparatives i resum de disposicions de les mesures aprovades pel govern del PP i que, a través del Reial Decret-llei 20/2012, es troben en plena vigència des del passat diumenge dia 15 de juliol.
El document és molt interessant, recollint les modificacions realitzades i, a més de que podem conèixer en els seus justos termes els canvis realitzats, serà de gran utilitat en la nostra activitat sindical, al mateix temps resulta un conjunt d’elements que hem d’utilitzar i estendre àmpliament per denunciar les mesures que ja són aplicables.
Confiem que us sigui d’utilitat, encara que pròximament podreu disposar d’un resum, que estem elaborant sobre aquestes noves retallades, que us farà més còmode, àgil i eficaç l’exercici de la vostra acció sindical.
Secretaria de Formació CGT CatalunyaValoració informativa R.D.Llei 20/2012 del Magistrat TSJC Carlos Hugo from CGT Catalunya
12 de jul. 2012
Nova bateria de tisorades del govern del PP que suposa un duríssim atac als nostres drets
El president espanyol presenta un pla de reformes per reduir el dèficit que toca tots els fronts que demana Brussel·les
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anunciat aquest
dimecres 11 de juliol al Congrés dels Diputats un pla per retallar
dèficit i complir les exigències europees que toca tots els fronts que
demanaven les autoritats europees, una bateria de dures mesures
d’ajustament per fer una retallada de 65.000 milions fins al 2014 (quasi
cinc vegades més de l’anunciat per José Luis Rodríguez Zapatero el maig
de 2010) per complir l’objectiu de dèficit que li imposa la Unió
Europea, en la qual destaquen mesures com l’increment de l’IVA, reducció
del subsidi d’atur, reforma de les pensions i supressió de la paga
extra de Nadal per als funcionaris.
Mentre la marxa dels miners i la gent solidària amb la seva lluita
omplien els carrers de Madrid, Rajoy feia públiques les noves mesures
aprovades pel seu govern, un pas més en el camí de les retallades
exigides a l’Estat espanyol per la UE i els organismes del capitalisme
internacional, una trepitjada més als nostres drets, una
recentralització de l’Estat i l’Administració, un nou impuls cap a la
pobresa, la precarietat i l’atur de sectors cada vegada més nombrosos de
la societat.
Aquesta és la llista de mesures aprovades:
4 de jul. 2012
El Ple ratifica l’acomiadament de 19 treballadores municipals
La reducció de plantilla inclosa en el Pla d’Ajust va ser aprovada amb
els vots favorables del PSC i amb l’abstenció del PP malgrat el vot en
contra de la resta de partits.
L’acomiadament de 19 treballadores interines, previst en el Pla
d’Ajust engegat pel Govern municipal, es va ratificar al Ple d’ahir
dimarts, malgrat l’oposició de les forces sindicals, de la majoria de
grups polítics, i de la protesta d’una bona part de la plantilla. Els
vots del PSC, ajudats per l’abstenció dels populars, van ser suficients
per tirar endavant la mesura, que també contempla l’eliminació de 16
places de funcionaris interins. Sindicats i treballadores van mostrar el
seu frontal rebuig a la mesura en considerar que ‘afectarà greument als
serveis públics de la ciutat’.
19 d’abr. 2012
Multitudinària manifestació contra les retallades a les aules
Sabadell ha estat aquest dimecres escenari d’una nova jornada reivindicativa a favor d’un servei bàsic: l’educació. Més de 2.000 persones s’han aplegat a l’amfiteatre del Parc Catalunya per mostrar el seu desacord en la política de retallades de la Generalitat als instituts.
Les AMPES de Sabadell de fins a 16 centres de secundària han participat en aquesta acció que ha acabat amb la lectura de diversos manifest elaborats pels alumnes. Denuncien que les retallades han estat preses per uns governants i uns polítics a qui no han pogut triar democràticament. Els alumnes han expressat la seva impotència davant aquesta situació que, segons afirmen, els impedeix veure “un futur esperançador”.
En aquest sentit, asseguren que s’estan allunyant dels objectius que se’ls havia promès degut a “les retallades en despesa de material, les restriccions en les dotacions als centres, l’augment de les ràtios, les reduccions de personal de secretaria i consergeria, l’empitjorament de la situació laboral i les condicions salarials dels professors i l’augment de les taxes universitàries”.
La jornada ha estat marcada pel caire reivindicatiu de la protesta que ha dut als carrers de Sabadell el malestar de la comunitat educativa que a alçat la veu per deixar ben clar que “l’educació i la joventut no poden ser l’objectiu de l’estalvi sinó , ben al contrari, han de ser l’aposta segura per invertir per demà.”
13 d’abr. 2012
Retallades al Servei d'Ocupació
El dimecres 11/04/2012 , des de RRHH del SOC, ens van enviar un correu electrònic als 300 orientadors laborals que treballem a tot Catalunya. Ens van comunicar que ens apliquen una reducció de jornada i de sou del 15%. Fa dos mesos, ja ens van reduïr el sou traient-nos un complement específic que suposa més de 100€. Això, sumat a les reduccions que han afectat al conjunt de funcionaris, més l'increment de l'IRPF, suposa una disminució del sou dels orientadors d'un 25% respecte a l'any passat. No som funcionaris de carrera. Tot i haver accedit a l'administració per concurs públic, tenim contracte fins al 31 de desembre del 2012.
Us adjunto la carta de resposta d'un orientador laboral a RRHH. Un IPI és un Itinerari Personal d'Inserció, on un orientador laboral t'acompanya en la recerca de feina. El programa Acredita't és per a certificar la teva experiència professional.
Voldria agrair-vos profundament aquesta nova mesura d’austeritat. Gràcies a la substancial reducció del meu sou, un 25% en l’últim any, cada dia em sento més a prop dels usuaris als què atenc, els quals pateixen de manera més accentuada que jo les conseqüències d’aquesta crisis.
Ara sóc mileurista, un concepte, per cert, molt revaloritzat. I n’estic content. Entenc que fins ara he viscut per sobre de les meves possibilitats. He malgastat els diners estudiant 2 carreres i un postgrau, quan hauria pogut conformar-me amb un curs d’operari de magatzem, dins del sector emergent de la logística; fa 19 anys que visc en un pis de lloguer, quan podria haver contribuït al creixement de la banca demanant un hipoteca a 40 anys; faig cada dia 40 km amb motocicleta per anar a treballar, quan seria molt més ecològic, sostenible i, fins i tot, modern, anar-hi amb patinet. En fi, he viscut i visc per sobre de les meves possibilitats.
Em sento molt recompensat per la meva feina. Em sento molt afortunat per desenvolupar la meva tasca de manera remunerada. Tot i la manca de pressupost, és admirable que continuïn apostant per l’orientació laboral.
Els nostres usuaris podrien ser atesos per un contestador automàtic que els digués “que no hi ha ofertes, que els cursos estan pendents de programació, que per a treballar a l’estranger cal saber idiomes, que el programa acredita’t sortirà en breu o que poden sol·licitar un IPI, per a que un tècnic els digui “que no hi ha ofertes, que els cursos estan pendents de programació, que per a treballar a l’estranger cal saber idiomes, que el programa acredita’t sortirà en breu o que poden sol·licitar un IPI””.
Però vostès saben que aquesta informació és molt més agradable donar-la en persona, perquè l’usuari/a se sent millor atès/a i pot sortir de l’oficina amb un somriure, sabent que hi ha un/a orientador/a que està al seu costat i que es preocupa pel seu futur laboral.
Els agraeixo que m’hagin comunicat la nova reducció per correu electrònic. M’imagino que en persona els hauria costat molt. No haurien pogut contenir l’emoció i hauria quedat poc professional. Moltíssimes gràcies.
Atentament,
un orientador del Servei d'Ocupació de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)