La CGT ha fet pública la seva aposta per la vaga general. Aquest article pretén fer algunes aportacions al debat generat entorn aquest afer.La CGT és, sense cap mena de dubte, el sindicat revolucionari amb més força de la nostra ciutat. Revolucionari referint a la lluita per un canvi de model, un model nou que superi qual•litativament el capitalisme; i a la seva praxis quotidiana, basada en el sindicalisme revolucionari, que no explicarem aquí per l'extensió limitada del text. Així la seva feina va més enllà de negociar i pactar amb la patronal i l’estat. A diferència dels sindicats grocs, la UGT, les CCOO i la USOC; la CGT practica la subversió obrera i assumeix la lluita de classes com a eix vehicular de la seva existència i activitat. És el sindicat revolucionari amb més força a la ciutat i a la comarca, i en termes generals també als Països Catalans. Cal tenir present però, que no a tot al país existeix la mateixa realitat i que el cas del Principat és ben diferent del d’ altres territoris. En tot cas la CGT no és un sindicat nacional, ni ho pretén ser de moment, però si és un sindicat revolucionari, ara, i al Principat de Catalunya.
Per altra banda, hem de tenir present que ni la CGT ni cap sindicat -obviant CCOO i UGT- no disposa de la força necessària per a convocar una vaga general en solitari, i segurament tampoc la tindrà amb el recolzament d’altres sindicats del panorama sindical alternatiu (alternatiu a CCOO i UGT, s’entén) com la IAC, la Intersindical-CSC, i la COS, entre d’altres. La vaga general però, és una eina més de la classe obrera per a lluitar contra el capitalisme. No es qüestió d'esperar a que siguem majoria, sinó que el que cal és una confluència de variants que poden fer viable una convocatòria, no com una batalla final en la qual es decidirà tot, sinó com a mesura de pressió, com a indicador i demostració de força tant per a la patronal i el govern com per a nosaltres mateixes. ”Un moviment obrer que no es coneix a sí mateix, és un moviment perdut”(Lenin)
Certament, si als Països Catalans ha de tenir-hi lloc una vaga general, pensem que aquesta ha d’ésser d’ámbit nacional, perquè la nostra és una lluita nacional i perquè la aquesta lluita és part essencial del procès de constucció nacional en el que estem inmersos. Un poble es construeix amb la lluita i amb eines sorgides de la lluita mateixa. Ara bé, avui és inviable, quan no ingenu, plantejar una vaga general d’àmbit català, ja que els sindicats revolucionaris catalans no tenen ni la implantació territorial ni sectorial com tampoc la força suficient. Ni tan sols la tindrien sumant-t’hi la CGT, que és objectivament el sindicat més fort del país -obviant CCOO i UGT- i com hem dit tot i que tampoc tindria la força per a convocar ella sola, seria la més adient i preparada per a fer-ho. La qüestió llavors no és tant qui convoca la vaga, sinó sota quines premises i amb quina direcció. Un comitè de vaga format per tota la xarxa sindical combativa seria l'escenari (les condicions subjectives) més adient –al qual podem aspirar ara- per a la convocatòria d'una vaga amb afany no de guanyar, sinó de mostrar-nos davant la societat. I a aquesta xarxa sindical combativa hi participarien, o hi haurien de participar, la totalitat dels sindicats revolucionaris deixant de banda les contradiccions secundàries, sindicats com la CNT, el COBAS, i els ja esmentats. A més a més caldria potenciar les Plataformes Unitàries Anticapitalistes i xarxes similars que han anat sorgint arreu del país des de les quals l’Esquerra Independentista, així com altres agents de l’esquerra anticapitalista, tindrien cabuda i podrien participar del procès de gestació i de la posada en escena de tot plegat. En la situació actual la feina dels comunistes pensem, ha d'anar en aquesta direcció, analitzar quines són les millors opcions i procurar caminar en aquest camí.
Sobre la vaga general hi ha una altra reflexió, tant o més important, i és que una vaga general no és un punt al qual cal arribar, no és una fita a assolir, tampoc és quelcom utòpic, sinó que la vaga és el màxim exponent de tota una dinàmica de lluita. No perqué sigui la cirereta del pastís, sinó perquè sense aquesta dinàmica de lluita no es pot anar a la vaga en les condicions adequadess. Dit d’una altra manera, cal un treball previ. A la vaga no s’hi va, o s'hi arriba, la vaga es fa, s'utilitza, es combina. Es tracta de crear les condicions materials necessàries per a que aquesta pugui donar un bon resultat per a la classe treballadora. Cal que les condicions objectives -que hi són sempre- (com la situació de crisi del capital que ens ha dut a un alt nivell d’atur,etc) i les condicions subjectives-que son l'arrel de tot debat polític- ( un nivell de consciència i organització elevat, una dinàmica de lluita en ascens i una alta conflictivitat) es trobin en el lloc corresponent.
La vaga no és més que una eina. Un mètode de lluita que, com tot, hem d'aprendre combinar amb la resta. Si pensem que ara és el moment, la nostra feina llavors, és encaminar-nos cap a la conscienciació de la vaga general. És a dir, començar recordant al conjunt de la classe obrera catalana que som les treballadores les que sustentem aquesta vida, i que si nosaltres parem, no funciona res. Hem d'aconseguir que els treballadors ho sàpigan, ho coneguin, ho entenguin i ho vulguin, que és el mateix que dir un nivell alt de consciència que ens permetria entrar en una dinàmica de lluita idònia per a la convocatória i consecució de la vaga en qüestió.
No obstant. cal tenir present que la dinàmica política, tot i ser un incentiu i un condicionador important per a la convocatòria d'una vaga general, no n’és el motor. Altra cosa seria una vaga general política, contra la forma de fer o el govern corrupte, que seria també una altra variable a tenir en compte -però aquí entrarien ja altres varables a valorar. De fet, la dinàmica política és el que lliga intrínsecament i dialèctica les condicions objectives amb les subjectives, doncs és el paradigma més visual de la dialèctica entre elles. Per això, és molt simptomàtic de les accions i no-accions dels poders polítics, perquè mostra en tot moment l'estat del conflicte i la seva tendència a disminuir o augmentar (reformes laborals, nous convenis, noves lleis, canvis de govern, concessions, repressió...). El condicionant màxim per a l'èxit d'una vaga és l'esmentat abans, l’alt nivell d’organització, de consciència, de formació i preparació així com de capacitat mobilitzadora de la classe treballadora. I tot aixó multiplicat per una x -com deia el Che-, i aquesta variable no és altre que el grau d'implicació directa, sistemàtica, constant i guiada dels elements més avançats de la classe obrera..
En la darrera vaga general les condicions eren altres, i amb un govern com el del 2002 i amb la convocatòria dels sindicats grocs, que per desgràcia per a la nostra classe són els majoritaris, (CCOO i UGT) varem aconseguir fer una vaga amb un seguiment majoritari al país. Segons les dades dels sindicats esmentats al País Valencià el seguiment fou de més del 80%, al Principat del 85 9% i a les Illes del 90%. És a dir que la gran majoria dels i les treballadores catalanes varen fer vaga aquell dia. És difícil , per no dir impossible, predir que passaria si en les condicions actuals convoquéssim una vaga general, amb un govern que ha aconseguit apaivagar la conflictivitat social, que té a les direccions dels sindicats majoritaris de la seva banda, com ja han demostrat negant-se a convocar una vaga malgrat haver assolit records històrics d’atur. En les condicions actuals serà difícil convocar una vaga general i que aquesta sigui exitosa per a la classe treballadora catalana, peró l´esquerra independentista no es pot mantenir al marge d´aquesa possiblitat, ni al marge d’ aquest debat. L’esquerra independentista i les seves organitzacions han de posicionar-se entorn aquesta qüestió, han de ser part principal del debat.
Molt diferent seria (i serà el dia que el tinguem) aquest debat si la classe treballadora catalana tingués un sindicat català revolucionari amb força arreu del territori i ben arrelat a la classe treballadora. Peró no és aquest el paradigma en el qual ara ens movem, i ara és quan hem de començar a treballar, amb el que tenim, i el que poguem arreplegar pel camí.
Davant d’aquesta conjuntura caldrà que l’aposta de la CGT sigui també la nostra aposta. Caldrà que sigui una aposta de tot el moviment revolucionari català, i l’Esquerra Independentista hauria d’assumir la responsabilitat que li pertoca com el moviment que volem ser. Ser actors i actrius principals en una batalla com aquesta, com a comunistes i revolucionàries que som, aixó si, sempre des de l’ autoconeixença tant de les nostres limitacions com de les nostres potencialitats i capacitats.
El debat és obert, i la lluita continua.
Àlex i Lolo, militants del comité d'Endavant -OSAN- de Sabadell
Per altra banda, hem de tenir present que ni la CGT ni cap sindicat -obviant CCOO i UGT- no disposa de la força necessària per a convocar una vaga general en solitari, i segurament tampoc la tindrà amb el recolzament d’altres sindicats del panorama sindical alternatiu (alternatiu a CCOO i UGT, s’entén) com la IAC, la Intersindical-CSC, i la COS, entre d’altres. La vaga general però, és una eina més de la classe obrera per a lluitar contra el capitalisme. No es qüestió d'esperar a que siguem majoria, sinó que el que cal és una confluència de variants que poden fer viable una convocatòria, no com una batalla final en la qual es decidirà tot, sinó com a mesura de pressió, com a indicador i demostració de força tant per a la patronal i el govern com per a nosaltres mateixes. ”Un moviment obrer que no es coneix a sí mateix, és un moviment perdut”(Lenin)
Certament, si als Països Catalans ha de tenir-hi lloc una vaga general, pensem que aquesta ha d’ésser d’ámbit nacional, perquè la nostra és una lluita nacional i perquè la aquesta lluita és part essencial del procès de constucció nacional en el que estem inmersos. Un poble es construeix amb la lluita i amb eines sorgides de la lluita mateixa. Ara bé, avui és inviable, quan no ingenu, plantejar una vaga general d’àmbit català, ja que els sindicats revolucionaris catalans no tenen ni la implantació territorial ni sectorial com tampoc la força suficient. Ni tan sols la tindrien sumant-t’hi la CGT, que és objectivament el sindicat més fort del país -obviant CCOO i UGT- i com hem dit tot i que tampoc tindria la força per a convocar ella sola, seria la més adient i preparada per a fer-ho. La qüestió llavors no és tant qui convoca la vaga, sinó sota quines premises i amb quina direcció. Un comitè de vaga format per tota la xarxa sindical combativa seria l'escenari (les condicions subjectives) més adient –al qual podem aspirar ara- per a la convocatòria d'una vaga amb afany no de guanyar, sinó de mostrar-nos davant la societat. I a aquesta xarxa sindical combativa hi participarien, o hi haurien de participar, la totalitat dels sindicats revolucionaris deixant de banda les contradiccions secundàries, sindicats com la CNT, el COBAS, i els ja esmentats. A més a més caldria potenciar les Plataformes Unitàries Anticapitalistes i xarxes similars que han anat sorgint arreu del país des de les quals l’Esquerra Independentista, així com altres agents de l’esquerra anticapitalista, tindrien cabuda i podrien participar del procès de gestació i de la posada en escena de tot plegat. En la situació actual la feina dels comunistes pensem, ha d'anar en aquesta direcció, analitzar quines són les millors opcions i procurar caminar en aquest camí.
Sobre la vaga general hi ha una altra reflexió, tant o més important, i és que una vaga general no és un punt al qual cal arribar, no és una fita a assolir, tampoc és quelcom utòpic, sinó que la vaga és el màxim exponent de tota una dinàmica de lluita. No perqué sigui la cirereta del pastís, sinó perquè sense aquesta dinàmica de lluita no es pot anar a la vaga en les condicions adequadess. Dit d’una altra manera, cal un treball previ. A la vaga no s’hi va, o s'hi arriba, la vaga es fa, s'utilitza, es combina. Es tracta de crear les condicions materials necessàries per a que aquesta pugui donar un bon resultat per a la classe treballadora. Cal que les condicions objectives -que hi són sempre- (com la situació de crisi del capital que ens ha dut a un alt nivell d’atur,etc) i les condicions subjectives-que son l'arrel de tot debat polític- ( un nivell de consciència i organització elevat, una dinàmica de lluita en ascens i una alta conflictivitat) es trobin en el lloc corresponent.
La vaga no és més que una eina. Un mètode de lluita que, com tot, hem d'aprendre combinar amb la resta. Si pensem que ara és el moment, la nostra feina llavors, és encaminar-nos cap a la conscienciació de la vaga general. És a dir, començar recordant al conjunt de la classe obrera catalana que som les treballadores les que sustentem aquesta vida, i que si nosaltres parem, no funciona res. Hem d'aconseguir que els treballadors ho sàpigan, ho coneguin, ho entenguin i ho vulguin, que és el mateix que dir un nivell alt de consciència que ens permetria entrar en una dinàmica de lluita idònia per a la convocatória i consecució de la vaga en qüestió.
No obstant. cal tenir present que la dinàmica política, tot i ser un incentiu i un condicionador important per a la convocatòria d'una vaga general, no n’és el motor. Altra cosa seria una vaga general política, contra la forma de fer o el govern corrupte, que seria també una altra variable a tenir en compte -però aquí entrarien ja altres varables a valorar. De fet, la dinàmica política és el que lliga intrínsecament i dialèctica les condicions objectives amb les subjectives, doncs és el paradigma més visual de la dialèctica entre elles. Per això, és molt simptomàtic de les accions i no-accions dels poders polítics, perquè mostra en tot moment l'estat del conflicte i la seva tendència a disminuir o augmentar (reformes laborals, nous convenis, noves lleis, canvis de govern, concessions, repressió...). El condicionant màxim per a l'èxit d'una vaga és l'esmentat abans, l’alt nivell d’organització, de consciència, de formació i preparació així com de capacitat mobilitzadora de la classe treballadora. I tot aixó multiplicat per una x -com deia el Che-, i aquesta variable no és altre que el grau d'implicació directa, sistemàtica, constant i guiada dels elements més avançats de la classe obrera..
En la darrera vaga general les condicions eren altres, i amb un govern com el del 2002 i amb la convocatòria dels sindicats grocs, que per desgràcia per a la nostra classe són els majoritaris, (CCOO i UGT) varem aconseguir fer una vaga amb un seguiment majoritari al país. Segons les dades dels sindicats esmentats al País Valencià el seguiment fou de més del 80%, al Principat del 85 9% i a les Illes del 90%. És a dir que la gran majoria dels i les treballadores catalanes varen fer vaga aquell dia. És difícil , per no dir impossible, predir que passaria si en les condicions actuals convoquéssim una vaga general, amb un govern que ha aconseguit apaivagar la conflictivitat social, que té a les direccions dels sindicats majoritaris de la seva banda, com ja han demostrat negant-se a convocar una vaga malgrat haver assolit records històrics d’atur. En les condicions actuals serà difícil convocar una vaga general i que aquesta sigui exitosa per a la classe treballadora catalana, peró l´esquerra independentista no es pot mantenir al marge d´aquesa possiblitat, ni al marge d’ aquest debat. L’esquerra independentista i les seves organitzacions han de posicionar-se entorn aquesta qüestió, han de ser part principal del debat.
Molt diferent seria (i serà el dia que el tinguem) aquest debat si la classe treballadora catalana tingués un sindicat català revolucionari amb força arreu del territori i ben arrelat a la classe treballadora. Peró no és aquest el paradigma en el qual ara ens movem, i ara és quan hem de començar a treballar, amb el que tenim, i el que poguem arreplegar pel camí.
Davant d’aquesta conjuntura caldrà que l’aposta de la CGT sigui també la nostra aposta. Caldrà que sigui una aposta de tot el moviment revolucionari català, i l’Esquerra Independentista hauria d’assumir la responsabilitat que li pertoca com el moviment que volem ser. Ser actors i actrius principals en una batalla com aquesta, com a comunistes i revolucionàries que som, aixó si, sempre des de l’ autoconeixença tant de les nostres limitacions com de les nostres potencialitats i capacitats.
El debat és obert, i la lluita continua.
Àlex i Lolo, militants del comité d'Endavant -OSAN- de Sabadell
