Al Regne Unit es quadrupliquen en set anys els
contractes de zero hores fins arribar als 200.000 l’any passat, uns
contractes en que el treballador ha d’estar disponible, sense un mínim
d’hores.
La flexibilitat en la contractació laboral ha esdevingut la fórmula
màgica quan es parla de creació d’ocupació. A Alemanya hi tenim les
minifeines, els contractes a temps parcial que reparteixen feina a tort i
a dret i que no desagraden gens a les patronals espanyoles. I ara, des
del Regne Unit, ja se’ns parla dels contractes de zero hores, la màxima
representació de la contractació de baix cost, que en menys de sis anys
s’han triplicat i ja afecten gairebé 80.000 joves: des del 2005 s’ha
passat de 50.000 contractes a 200.000.
Quin és el seu secret? Doncs que no estableixen un nombre mínim
d’hores per al treballador, que ha d’estar disponible sempre que
l’empresa el requereixi. Això sí, pot rebutjar la feina, si les hores li
coincideixen amb les d’una altra empresa. Tot un detall.
El contracte de zero hores, circumscrit encara al Regne Unit com a
tal, aporta molta flexibilitat a les empreses –l’utilitzen gairebé un
25% de les companyies del país que efectuen contractacions, sobretot
restaurants de menjar ràpid i cadenes de roba–, però també provoca en el
treballador inseguretat laboral, inestabilitat econòmica i degradació
social.
Amb aquests contractes es porta la precarietat a una intensitat
màxima. A l’estat espanyol encara no existeix aquest tipus de
contractes, però es fan contractacions amb la mateixa finalitat que el
contracte de zero hores. Al nostre país hi ha molts convenis que
inclouen el fet d’estar de guàrdia a les feines, però això es compensa
al treballador. En canvi, en el contracte de zero hores no s’hi inclou
res. Però aquí es fan contractes a temps parcial i d’obra o servei
determinat, que voregen el frau de llei i que aconsegueixen ara i aquí
l’objectiu del contracte de zero hores, ja que el treballador signa per
un temps parcial però fa hores extres i l’empresari l’hi paga per sota
ma.
Ni la flexibilitat ni la precarietat no milloren la situació del
mercat de treball i això ha quedat palès amb la última reforma laboral,
amb la destrucció d’1,5 milions d’ocupacions a l’estat espanyol.
Els contractes sense hores, l’explotació que ve
Al Regne Unit, companyies com McDonald’s contracten fins a a el 90
per cent dels seus treballadors sota aquesta modalitat laboral, que
permet a l’empleador no estipular quantes hores treballa la seva
plantilla, exigint disponibilitat en funció de la càrrega laboral. “Les
setmanes que més treball puc arribar a fer més de 70 hores, i les que
menys, vuit o nou”. Així relata Aaron, de 45 anys, la seva situació
laboral com cuidador de persones grans en una empresa que depèn
directament de l’Administració en un barri del sud de Londres. Aquest
cuidador se sent atrapat en un contracte sense hores, això és, un en el
qual l’empleador no estipula quantes hores setmanals treballa la seva
plantilla, exigint-li disponibilitat en funció de la càrrega de treball.
Una
modalitat de contractació
bastant similar a la que la patronal espanyola vol implantar en el
país. La Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) ha
proposat al Govern de Mariano Rajoy que els empresaris puguin “imposar”
als treballadors la conversió del seu contracte a temps complet en un a
temps parcial quan “existeixin causes que ho justifiquin”. No obstant
això, aquestes propostes ja han rebut el rebuig frontal dels sindicats,
que temen que aquestes mesures únicament serveixin per a augmentar la
precarietat laboral, tal com passa al Regne Unit.
El cas de Aaron és un més, la punta d’un iceberg de més de 300.000
persones que es troben en aquesta mateixa situació, segons dades de
l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne Unit. Res comparat amb
l’últim informe de l’expert en recursos humans CIPD (Chartered Institute
of Personnel and Development) que augmenta la xifra fins a gairebé
quatre vegades més, superant el milió d’empleats en aquesta situació tan
precària. El CIPD afirma que mentre que el sector privat acapara el 17
per cent d’aquests contractes, el públic absorbeix el 24 per cent,
incloent al Servei Nacional de Salut (NHS).
“El nivell d’estrès que suportem”, explica Aaron, “és increïble
perquè mai sabem si arribarem a fi de mes. Les setmanes que treballes 60
hores saps que podràs pagar les factures però no tens temps ni per a
menjar; mentre que en les que treballes menys de deu hores, tens temps
de sobres però res que dur-te a la boca perquè no tens ni un penic”.
I és que, entre els inconvenients d’aquest tipus de contracte, a més
de la incertesa de quant es treballarà (i ingressarà) al cap del mes, es
troba també la pèrdua de molts beneficis respecte a un empleat normal,
tals com assegurances de vida o mèdics, vacances pagades o dies per
malaltia, pagues de beneficis o preavís de l’acomiadament, que en
aquests casos pot ser d’un dia per a un altre.
Contractes precaris en augment
Les xifres oficials, molt allunyades del milió del CIPD, il·lustren
el creixement d’aquest tipus de contractes des de 2005, quan tot just
existien 50.000; un any després ja n’hi havia 134.000 i a la fi de l’any
passat més de 250.000. En aquesta tendència, 2010 va suposar un punt
d’inflexió, amb l’entrada en vigor d’una directiva europea en virtut de
la qual tots els empleats que haguessin estat contractats a través d’una
agència de col·locació gaudirien del mateix estatus que qualsevol altre
empleat complertes les 12 setmanes de treball. Llavors, van ser moltes
les companyies que van recórrer als contractes sense hores per a
sortejar la directiva i evitar pagar tots els beneficis als seus
treballadors.
En aquest sentit, les associacions empresarials no han trigat a donar
la veu d’alarma davant la possibilitat que el Govern elimini aquest
tipus de relació laboral. És el cas de Alexander Ehmann, director de
Política Regulatòria del Institute of Directors (IoD), una agrupació que
reuneix a més de 38.000 directors generals de companyies, inclosos
diversos alts directius d’empreses del FTSE 100 (els 100 principals
valors de la Borsa de Londres). Convençut que “aquests contractes poden
jugar un paper crucial en la nostra recuperació econòmica”, Ehmann
afirma que “eliminar-los podria conduir al mercat laboral britànic a
rigideses com les de França o Espanya”. El representant del IoD assegura
que “una de les raons per les quals la nostra economia no ha seguit el
mateix camí que el sud d’Europa és perquè els empleadors han estat
capaços d’adaptar-se ràpidament a la demanda canviant”.
Per la seva banda, un altre portaveu de IoD, que prefereix denominar a
aquests contractes com “d’hores no garantides”, afirma que “creiem que
són ètics, perquè no només proporcionen als empleats la flexibilitat per
a complir amb els seus altres compromisos (com estudiar, criar als seus
fills), sinó que també la hi dóna a una indústria com l’hostaleria, en
la qual resulta tan complicat predir quina plantilla es necessitarà”.
Tant és així que la pròpia seu del IoD a Londres, on el seu màxim
directiu gana 300.000 lliures anuals, (uns 347.000 euros) compta en el
seu departament d’hostaleria amb 16 empleats temporals amb contractes
sense hores. Aquestes mateixes fonts no només consideren que “sense
aquest tipus de contractes l’atur a Regne Unit seria molt major” sinó
que, a més, assenyalen que “el Govern ha de reconèixer que qualsevol
acció que limiti l’ús d’aquesta modalitat contractual és més que
probable que perjudicarà a la creació d’ocupació”.
Cal remarcar que en moltes ocasions l’empleat guanya menys de la
meitat del salari mig per a aquest mateix lloc de treball, tot just
superant en una lliura el salari mínim. Una situació que afecta
especialment als joves entre 16 i 24 anys (37%), així com als majors de
55 anys. A aquesta situació tan precària se sumen, a més, els errors
fiscals en el càlcul de les retencions a causa de les fluctuacions
d’hores que poden dur al treballador a deure summes importants de diners
a Hisenda.
McDonald’s, en el punt de mira
A pesar que des del IoD subratllen que són les pymes les grans
beneficiades dels contractes sense hores, ha saltat la polèmica després
que el diari The Guardian revelés que companyies com McDonald’s empren
amb aquesta modalitat de contracte fins a a el 90 per cent de la seva
plantilla a Regne Unit, el que suposa un total de 82.200 persones.
Curiosament, la cadena de menjar ràpid que només en aquest país
compta amb 1.200 empleats i serveix diàriament a 2,5 milions de clients,
va ser certificada aquest mateix any per la consultora holandesa de
recursos humans CRF Institute com un dels millors empleadors, no només a
Regne Unit, sinó de tota Europa. Llavors, el seu vicepresident a Gran
Bretanya, Jez Langhorn, presumia que “els nostres empleats són persones
ambicioses i amb talent i ens hem esforçat per engegar iniciatives que
els donin suport i motivin en el seu treball i en el seu desenvolupament
professional”.
McDonald’s no és ni de bon tros una excepció, sumant-se a la llista
marques molt conegudes com Sports Direct, que amb 20.000 empleats sense
hores també ronda la contractació del 90 per cent de la seva plantilla
amb aquest model. De manera similar operen Boots o Subway, que se
sacseja la polèmica sobre les seves franquícies, fent-les responsables
de tot el que tingui a veure amb els seus empleats.
Andy, que amb 18 anys treballa per a una cadena de menjar ràpid a
Londres, explica que “no és gens rar que el gerent arribi a mitjan matí
i, si vénen pocs clients, t’enviï cap a casa, sense importar-li si véns
des de lluny o quant t’has gastat en transport”. A això se suma, a més,
el que poden arribar a afectar els enfrontaments personals amb
l’encarregat, que “de vegades et pot arribar a llevar pràcticament totes
les hores durant setmanes, saturant a algun company amb 50 o 60 hores
setmanals”.
En un comunicat de premsa, McDonald’s assegura que “els nostres
empleats estan contents amb aquesta flexibilitat que els brinda
l’oportunitat de tenir temps lliure per a les vacances escolars dels
seus fills, preparar exàmens, etc.”. La companyia nega que aquest tipus
de treballadors tingui menys beneficis que la resta i afirma que no
se’ls exigeix plena disponibilitat quan són cridats. Fonts de la
companyia consultades per
Público rebutgen entrar a valorar si
aquests contractes són o no ètics i assenyalen que “els nostres empleats
es mouen en una franja d’edat que va des del final del col·legi als
anys previs a la jubilació”.
*
Un article de David Bollero al diari Público extret de http://www.librered.net/?p=28669
WEB CGT FICOSA->
