A l’empara d’aquest tipus de contractes s’incrementa l’explotació laboral i s’exposa l’empleat a la inseguretat laboral, la degradació social i la inestabilitat econòmica
Al Regne Unit es quadrupliquen en set anys els
contractes de zero hores fins arribar als 200.000 l’any passat, uns
contractes en que el treballador ha d’estar disponible, sense un mínim
d’hores.
La flexibilitat en la contractació laboral ha esdevingut la fórmula màgica quan es parla de creació d’ocupació. A Alemanya hi tenim les minifeines, els contractes a temps parcial que reparteixen feina a tort i a dret i que no desagraden gens a les patronals espanyoles. I ara, des del Regne Unit, ja se’ns parla dels contractes de zero hores, la màxima representació de la contractació de baix cost, que en menys de sis anys s’han triplicat i ja afecten gairebé 80.000 joves: des del 2005 s’ha passat de 50.000 contractes a 200.000.
Quin és el seu secret? Doncs que no estableixen un nombre mínim d’hores per al treballador, que ha d’estar disponible sempre que l’empresa el requereixi. Això sí, pot rebutjar la feina, si les hores li coincideixen amb les d’una altra empresa. Tot un detall.
El contracte de zero hores, circumscrit encara al Regne Unit com a tal, aporta molta flexibilitat a les empreses –l’utilitzen gairebé un 25% de les companyies del país que efectuen contractacions, sobretot restaurants de menjar ràpid i cadenes de roba–, però també provoca en el treballador inseguretat laboral, inestabilitat econòmica i degradació social.
Amb aquests contractes es porta la precarietat a una intensitat màxima. A l’estat espanyol encara no existeix aquest tipus de contractes, però es fan contractacions amb la mateixa finalitat que el contracte de zero hores. Al nostre país hi ha molts convenis que inclouen el fet d’estar de guàrdia a les feines, però això es compensa al treballador. En canvi, en el contracte de zero hores no s’hi inclou res. Però aquí es fan contractes a temps parcial i d’obra o servei determinat, que voregen el frau de llei i que aconsegueixen ara i aquí l’objectiu del contracte de zero hores, ja que el treballador signa per un temps parcial però fa hores extres i l’empresari l’hi paga per sota ma.
Ni la flexibilitat ni la precarietat no milloren la situació del mercat de treball i això ha quedat palès amb la última reforma laboral, amb la destrucció d’1,5 milions d’ocupacions a l’estat espanyol.
Una modalitat de contractació bastant similar a la que la patronal espanyola vol implantar en el país. La Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) ha proposat al Govern de Mariano Rajoy que els empresaris puguin “imposar” als treballadors la conversió del seu contracte a temps complet en un a temps parcial quan “existeixin causes que ho justifiquin”. No obstant això, aquestes propostes ja han rebut el rebuig frontal dels sindicats, que temen que aquestes mesures únicament serveixin per a augmentar la precarietat laboral, tal com passa al Regne Unit.
El cas de Aaron és un més, la punta d’un iceberg de més de 300.000 persones que es troben en aquesta mateixa situació, segons dades de l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne Unit. Res comparat amb l’últim informe de l’expert en recursos humans CIPD (Chartered Institute of Personnel and Development) que augmenta la xifra fins a gairebé quatre vegades més, superant el milió d’empleats en aquesta situació tan precària. El CIPD afirma que mentre que el sector privat acapara el 17 per cent d’aquests contractes, el públic absorbeix el 24 per cent, incloent al Servei Nacional de Salut (NHS).
“El nivell d’estrès que suportem”, explica Aaron, “és increïble perquè mai sabem si arribarem a fi de mes. Les setmanes que treballes 60 hores saps que podràs pagar les factures però no tens temps ni per a menjar; mentre que en les que treballes menys de deu hores, tens temps de sobres però res que dur-te a la boca perquè no tens ni un penic”.
I és que, entre els inconvenients d’aquest tipus de contracte, a més de la incertesa de quant es treballarà (i ingressarà) al cap del mes, es troba també la pèrdua de molts beneficis respecte a un empleat normal, tals com assegurances de vida o mèdics, vacances pagades o dies per malaltia, pagues de beneficis o preavís de l’acomiadament, que en aquests casos pot ser d’un dia per a un altre.
Contractes precaris en augment
Les xifres oficials, molt allunyades del milió del CIPD, il·lustren el creixement d’aquest tipus de contractes des de 2005, quan tot just existien 50.000; un any després ja n’hi havia 134.000 i a la fi de l’any passat més de 250.000. En aquesta tendència, 2010 va suposar un punt d’inflexió, amb l’entrada en vigor d’una directiva europea en virtut de la qual tots els empleats que haguessin estat contractats a través d’una agència de col·locació gaudirien del mateix estatus que qualsevol altre empleat complertes les 12 setmanes de treball. Llavors, van ser moltes les companyies que van recórrer als contractes sense hores per a sortejar la directiva i evitar pagar tots els beneficis als seus treballadors.
En aquest sentit, les associacions empresarials no han trigat a donar la veu d’alarma davant la possibilitat que el Govern elimini aquest tipus de relació laboral. És el cas de Alexander Ehmann, director de Política Regulatòria del Institute of Directors (IoD), una agrupació que reuneix a més de 38.000 directors generals de companyies, inclosos diversos alts directius d’empreses del FTSE 100 (els 100 principals valors de la Borsa de Londres). Convençut que “aquests contractes poden jugar un paper crucial en la nostra recuperació econòmica”, Ehmann afirma que “eliminar-los podria conduir al mercat laboral britànic a rigideses com les de França o Espanya”. El representant del IoD assegura que “una de les raons per les quals la nostra economia no ha seguit el mateix camí que el sud d’Europa és perquè els empleadors han estat capaços d’adaptar-se ràpidament a la demanda canviant”.
Per la seva banda, un altre portaveu de IoD, que prefereix denominar a aquests contractes com “d’hores no garantides”, afirma que “creiem que són ètics, perquè no només proporcionen als empleats la flexibilitat per a complir amb els seus altres compromisos (com estudiar, criar als seus fills), sinó que també la hi dóna a una indústria com l’hostaleria, en la qual resulta tan complicat predir quina plantilla es necessitarà”.
Tant és així que la pròpia seu del IoD a Londres, on el seu màxim directiu gana 300.000 lliures anuals, (uns 347.000 euros) compta en el seu departament d’hostaleria amb 16 empleats temporals amb contractes sense hores. Aquestes mateixes fonts no només consideren que “sense aquest tipus de contractes l’atur a Regne Unit seria molt major” sinó que, a més, assenyalen que “el Govern ha de reconèixer que qualsevol acció que limiti l’ús d’aquesta modalitat contractual és més que probable que perjudicarà a la creació d’ocupació”.
Cal remarcar que en moltes ocasions l’empleat guanya menys de la meitat del salari mig per a aquest mateix lloc de treball, tot just superant en una lliura el salari mínim. Una situació que afecta especialment als joves entre 16 i 24 anys (37%), així com als majors de 55 anys. A aquesta situació tan precària se sumen, a més, els errors fiscals en el càlcul de les retencions a causa de les fluctuacions d’hores que poden dur al treballador a deure summes importants de diners a Hisenda.
McDonald’s, en el punt de mira
A pesar que des del IoD subratllen que són les pymes les grans beneficiades dels contractes sense hores, ha saltat la polèmica després que el diari The Guardian revelés que companyies com McDonald’s empren amb aquesta modalitat de contracte fins a a el 90 per cent de la seva plantilla a Regne Unit, el que suposa un total de 82.200 persones.
Curiosament, la cadena de menjar ràpid que només en aquest país compta amb 1.200 empleats i serveix diàriament a 2,5 milions de clients, va ser certificada aquest mateix any per la consultora holandesa de recursos humans CRF Institute com un dels millors empleadors, no només a Regne Unit, sinó de tota Europa. Llavors, el seu vicepresident a Gran Bretanya, Jez Langhorn, presumia que “els nostres empleats són persones ambicioses i amb talent i ens hem esforçat per engegar iniciatives que els donin suport i motivin en el seu treball i en el seu desenvolupament professional”.
McDonald’s no és ni de bon tros una excepció, sumant-se a la llista marques molt conegudes com Sports Direct, que amb 20.000 empleats sense hores també ronda la contractació del 90 per cent de la seva plantilla amb aquest model. De manera similar operen Boots o Subway, que se sacseja la polèmica sobre les seves franquícies, fent-les responsables de tot el que tingui a veure amb els seus empleats.
Andy, que amb 18 anys treballa per a una cadena de menjar ràpid a Londres, explica que “no és gens rar que el gerent arribi a mitjan matí i, si vénen pocs clients, t’enviï cap a casa, sense importar-li si véns des de lluny o quant t’has gastat en transport”. A això se suma, a més, el que poden arribar a afectar els enfrontaments personals amb l’encarregat, que “de vegades et pot arribar a llevar pràcticament totes les hores durant setmanes, saturant a algun company amb 50 o 60 hores setmanals”.
En un comunicat de premsa, McDonald’s assegura que “els nostres empleats estan contents amb aquesta flexibilitat que els brinda l’oportunitat de tenir temps lliure per a les vacances escolars dels seus fills, preparar exàmens, etc.”. La companyia nega que aquest tipus de treballadors tingui menys beneficis que la resta i afirma que no se’ls exigeix plena disponibilitat quan són cridats. Fonts de la companyia consultades per Público rebutgen entrar a valorar si aquests contractes són o no ètics i assenyalen que “els nostres empleats es mouen en una franja d’edat que va des del final del col·legi als anys previs a la jubilació”.
* Un article de David Bollero al diari Público extret de http://www.librered.net/?p=28669
La flexibilitat en la contractació laboral ha esdevingut la fórmula màgica quan es parla de creació d’ocupació. A Alemanya hi tenim les minifeines, els contractes a temps parcial que reparteixen feina a tort i a dret i que no desagraden gens a les patronals espanyoles. I ara, des del Regne Unit, ja se’ns parla dels contractes de zero hores, la màxima representació de la contractació de baix cost, que en menys de sis anys s’han triplicat i ja afecten gairebé 80.000 joves: des del 2005 s’ha passat de 50.000 contractes a 200.000.
Quin és el seu secret? Doncs que no estableixen un nombre mínim d’hores per al treballador, que ha d’estar disponible sempre que l’empresa el requereixi. Això sí, pot rebutjar la feina, si les hores li coincideixen amb les d’una altra empresa. Tot un detall.
El contracte de zero hores, circumscrit encara al Regne Unit com a tal, aporta molta flexibilitat a les empreses –l’utilitzen gairebé un 25% de les companyies del país que efectuen contractacions, sobretot restaurants de menjar ràpid i cadenes de roba–, però també provoca en el treballador inseguretat laboral, inestabilitat econòmica i degradació social.
Amb aquests contractes es porta la precarietat a una intensitat màxima. A l’estat espanyol encara no existeix aquest tipus de contractes, però es fan contractacions amb la mateixa finalitat que el contracte de zero hores. Al nostre país hi ha molts convenis que inclouen el fet d’estar de guàrdia a les feines, però això es compensa al treballador. En canvi, en el contracte de zero hores no s’hi inclou res. Però aquí es fan contractes a temps parcial i d’obra o servei determinat, que voregen el frau de llei i que aconsegueixen ara i aquí l’objectiu del contracte de zero hores, ja que el treballador signa per un temps parcial però fa hores extres i l’empresari l’hi paga per sota ma.
Ni la flexibilitat ni la precarietat no milloren la situació del mercat de treball i això ha quedat palès amb la última reforma laboral, amb la destrucció d’1,5 milions d’ocupacions a l’estat espanyol.
Els contractes sense hores, l’explotació que ve
Al Regne Unit, companyies com McDonald’s contracten fins a a el 90 per cent dels seus treballadors sota aquesta modalitat laboral, que permet a l’empleador no estipular quantes hores treballa la seva plantilla, exigint disponibilitat en funció de la càrrega laboral. “Les setmanes que més treball puc arribar a fer més de 70 hores, i les que menys, vuit o nou”. Així relata Aaron, de 45 anys, la seva situació laboral com cuidador de persones grans en una empresa que depèn directament de l’Administració en un barri del sud de Londres. Aquest cuidador se sent atrapat en un contracte sense hores, això és, un en el qual l’empleador no estipula quantes hores setmanals treballa la seva plantilla, exigint-li disponibilitat en funció de la càrrega de treball.Una modalitat de contractació bastant similar a la que la patronal espanyola vol implantar en el país. La Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) ha proposat al Govern de Mariano Rajoy que els empresaris puguin “imposar” als treballadors la conversió del seu contracte a temps complet en un a temps parcial quan “existeixin causes que ho justifiquin”. No obstant això, aquestes propostes ja han rebut el rebuig frontal dels sindicats, que temen que aquestes mesures únicament serveixin per a augmentar la precarietat laboral, tal com passa al Regne Unit.
El cas de Aaron és un més, la punta d’un iceberg de més de 300.000 persones que es troben en aquesta mateixa situació, segons dades de l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne Unit. Res comparat amb l’últim informe de l’expert en recursos humans CIPD (Chartered Institute of Personnel and Development) que augmenta la xifra fins a gairebé quatre vegades més, superant el milió d’empleats en aquesta situació tan precària. El CIPD afirma que mentre que el sector privat acapara el 17 per cent d’aquests contractes, el públic absorbeix el 24 per cent, incloent al Servei Nacional de Salut (NHS).
“El nivell d’estrès que suportem”, explica Aaron, “és increïble perquè mai sabem si arribarem a fi de mes. Les setmanes que treballes 60 hores saps que podràs pagar les factures però no tens temps ni per a menjar; mentre que en les que treballes menys de deu hores, tens temps de sobres però res que dur-te a la boca perquè no tens ni un penic”.
I és que, entre els inconvenients d’aquest tipus de contracte, a més de la incertesa de quant es treballarà (i ingressarà) al cap del mes, es troba també la pèrdua de molts beneficis respecte a un empleat normal, tals com assegurances de vida o mèdics, vacances pagades o dies per malaltia, pagues de beneficis o preavís de l’acomiadament, que en aquests casos pot ser d’un dia per a un altre.
Contractes precaris en augment
Les xifres oficials, molt allunyades del milió del CIPD, il·lustren el creixement d’aquest tipus de contractes des de 2005, quan tot just existien 50.000; un any després ja n’hi havia 134.000 i a la fi de l’any passat més de 250.000. En aquesta tendència, 2010 va suposar un punt d’inflexió, amb l’entrada en vigor d’una directiva europea en virtut de la qual tots els empleats que haguessin estat contractats a través d’una agència de col·locació gaudirien del mateix estatus que qualsevol altre empleat complertes les 12 setmanes de treball. Llavors, van ser moltes les companyies que van recórrer als contractes sense hores per a sortejar la directiva i evitar pagar tots els beneficis als seus treballadors.
En aquest sentit, les associacions empresarials no han trigat a donar la veu d’alarma davant la possibilitat que el Govern elimini aquest tipus de relació laboral. És el cas de Alexander Ehmann, director de Política Regulatòria del Institute of Directors (IoD), una agrupació que reuneix a més de 38.000 directors generals de companyies, inclosos diversos alts directius d’empreses del FTSE 100 (els 100 principals valors de la Borsa de Londres). Convençut que “aquests contractes poden jugar un paper crucial en la nostra recuperació econòmica”, Ehmann afirma que “eliminar-los podria conduir al mercat laboral britànic a rigideses com les de França o Espanya”. El representant del IoD assegura que “una de les raons per les quals la nostra economia no ha seguit el mateix camí que el sud d’Europa és perquè els empleadors han estat capaços d’adaptar-se ràpidament a la demanda canviant”.
Per la seva banda, un altre portaveu de IoD, que prefereix denominar a aquests contractes com “d’hores no garantides”, afirma que “creiem que són ètics, perquè no només proporcionen als empleats la flexibilitat per a complir amb els seus altres compromisos (com estudiar, criar als seus fills), sinó que també la hi dóna a una indústria com l’hostaleria, en la qual resulta tan complicat predir quina plantilla es necessitarà”.
Tant és així que la pròpia seu del IoD a Londres, on el seu màxim directiu gana 300.000 lliures anuals, (uns 347.000 euros) compta en el seu departament d’hostaleria amb 16 empleats temporals amb contractes sense hores. Aquestes mateixes fonts no només consideren que “sense aquest tipus de contractes l’atur a Regne Unit seria molt major” sinó que, a més, assenyalen que “el Govern ha de reconèixer que qualsevol acció que limiti l’ús d’aquesta modalitat contractual és més que probable que perjudicarà a la creació d’ocupació”.
Cal remarcar que en moltes ocasions l’empleat guanya menys de la meitat del salari mig per a aquest mateix lloc de treball, tot just superant en una lliura el salari mínim. Una situació que afecta especialment als joves entre 16 i 24 anys (37%), així com als majors de 55 anys. A aquesta situació tan precària se sumen, a més, els errors fiscals en el càlcul de les retencions a causa de les fluctuacions d’hores que poden dur al treballador a deure summes importants de diners a Hisenda.
McDonald’s, en el punt de mira
A pesar que des del IoD subratllen que són les pymes les grans beneficiades dels contractes sense hores, ha saltat la polèmica després que el diari The Guardian revelés que companyies com McDonald’s empren amb aquesta modalitat de contracte fins a a el 90 per cent de la seva plantilla a Regne Unit, el que suposa un total de 82.200 persones.
Curiosament, la cadena de menjar ràpid que només en aquest país compta amb 1.200 empleats i serveix diàriament a 2,5 milions de clients, va ser certificada aquest mateix any per la consultora holandesa de recursos humans CRF Institute com un dels millors empleadors, no només a Regne Unit, sinó de tota Europa. Llavors, el seu vicepresident a Gran Bretanya, Jez Langhorn, presumia que “els nostres empleats són persones ambicioses i amb talent i ens hem esforçat per engegar iniciatives que els donin suport i motivin en el seu treball i en el seu desenvolupament professional”.
McDonald’s no és ni de bon tros una excepció, sumant-se a la llista marques molt conegudes com Sports Direct, que amb 20.000 empleats sense hores també ronda la contractació del 90 per cent de la seva plantilla amb aquest model. De manera similar operen Boots o Subway, que se sacseja la polèmica sobre les seves franquícies, fent-les responsables de tot el que tingui a veure amb els seus empleats.
Andy, que amb 18 anys treballa per a una cadena de menjar ràpid a Londres, explica que “no és gens rar que el gerent arribi a mitjan matí i, si vénen pocs clients, t’enviï cap a casa, sense importar-li si véns des de lluny o quant t’has gastat en transport”. A això se suma, a més, el que poden arribar a afectar els enfrontaments personals amb l’encarregat, que “de vegades et pot arribar a llevar pràcticament totes les hores durant setmanes, saturant a algun company amb 50 o 60 hores setmanals”.
En un comunicat de premsa, McDonald’s assegura que “els nostres empleats estan contents amb aquesta flexibilitat que els brinda l’oportunitat de tenir temps lliure per a les vacances escolars dels seus fills, preparar exàmens, etc.”. La companyia nega que aquest tipus de treballadors tingui menys beneficis que la resta i afirma que no se’ls exigeix plena disponibilitat quan són cridats. Fonts de la companyia consultades per Público rebutgen entrar a valorar si aquests contractes són o no ètics i assenyalen que “els nostres empleats es mouen en una franja d’edat que va des del final del col·legi als anys previs a la jubilació”.
* Un article de David Bollero al diari Público extret de http://www.librered.net/?p=28669
