L’Acord sobre Ultraactivitat dels Convenis Col·lectius del 23 de
Maig de 2013, subscrit per CEOE, CEPYME, CC.OO i UGT, a través de la
Comissió de Seguiment de l’II Acord per a l’Ocupació i la Negociació
Col·lectiva 2012, 2013 i 2014 (II AENC) és un viatge a cap lloc, que
només pretén desmobilitzar a les i els treballadors.
Per a la CGT és fals que l’acord sobre ultraactivitat millori la reforma laboral.
La llei 3/2012 de Reforma Laboral aprovada pel govern, quant a la Negociació Col·lectiva està afectant a tres àmbits fonamentals.
Primer, destrueix la capacitat normativa dels convenis, doncs les condicions col·lectives pactades, poden ser eliminades (despenjament) i/o modificades unilateralment per l’empresari, sobre la base de la “descausalització” que contempla aquesta reforma laboral.
Segon, desnaturalitza l’eficàcia general del conveni, doncs obre la via per a la individualització de les condicions del contracte.
Tres, “fulmina” la ultraactividtat dels convenis, els quals tindran una eficàcia màxima d’un any, excepte pacte en contra.
El present Pacte no tanca el problema, doncs al ser un Acord de Parts i mancar de força vinculant per a les Comissions Negociadores dels Convenis Col·lectius, ens trobem en el món de les recomanacions, les quals tindran més o menys graus d’acceptació en la mesura que convingui a les parts.
L’Acord és una mera declaració d’intencions, on s’insta a les …”unitats de negociació”… a tenir voluntat de continuïtat i que prevalguin la …”bona fe negocial”.
El Pacte aborda la necessitat de continuar amb la regulació contractual (més enllà del 8 de juliol 2013), sempre que les parts negociadores es comprometin a continuar negociant, alhora que qualsevol de les parts…”podrà decidir que la negociació està esgotada i, per tant, instar la mediació obligatòria o l’arbitratge voluntari…”, per tant , res de nou que no reculli la Reforma Laboral 3/2012, que ja establia aquesta possibilitat que una de les parts entenent que no s’està negociant de bona fe per l’altra, pot instar procediments de mediació i inclusivament arbitratge. Igualment, el Pacte resol les situacions de bloqueig en la negociació col·lectiva, amb un…”haurien d’acudir als sistemes de solució extrajudicial de conflictes...”
Des de la CGT, entenem que és un viatge a cap lloc, que precisament això és el que es pretén (consensos), desactivar el conflicte social i, així s’expressa textualment en l’exposició de motius de l’Acord .. “donar certesa i seguretat a empresaris i treballadors”.
Des del punt de vista jurídic, res està resolt, veurem quan es judicialitzin els primers Convenis Col·lectius que perdin eficàcia.
Per a la CGT, des del punt de vista sindical, la voluntat de tornar a l’anterior (pacte, consens), és tot el contrari del principi d’esperança per a les classes assalariades, doncs desactiva el conflicte existent en les relacions laborals concretes de sectors o empreses, tornant a insistir en una cultura que impossibilita la interconnexió i generalització del conflicte amb un nexe ara comú a totes les persones assalariades.
La pèrdua del Conveni Col·lectiu, alhora que és una declaració de derrota cara als i les treballadores, es ven amb una idea absolutament falsa consistent que el pacte per a prorrogar els convenis, esmena substancialment la reforma laboral.
Per a la CGT, el més greu d’aquesta estratègia anomenada pacte social és que frena la lluita contra el desmantellament dels drets laborals i socials, i ens allunya encara més de la possibilitat d’organitzar el conflicte per a canviar i impedir el desastre laboral i social.
Per a la CGT, els convenis col·lectius tenen la força normativa de la legalitat i afecten a tots les i els treballadors/as i la vigència de totes i cadascuna de les condicions col·lectives, es mantindrà sense límit fins a la seva substitució per altre nou conveni.
Això és el que cal defensar en les negociacions en qualsevol dels àmbits que aquestes es donin, sectorials o d’empreses i, solament la capacitat organitzada dels i les treballadores, és la que farà respectar les regles de joc que tant han costat a la lluita sindical en aquest model de relacions laborals.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT
Per a la CGT és fals que l’acord sobre ultraactivitat millori la reforma laboral.
La llei 3/2012 de Reforma Laboral aprovada pel govern, quant a la Negociació Col·lectiva està afectant a tres àmbits fonamentals.
Primer, destrueix la capacitat normativa dels convenis, doncs les condicions col·lectives pactades, poden ser eliminades (despenjament) i/o modificades unilateralment per l’empresari, sobre la base de la “descausalització” que contempla aquesta reforma laboral.
Segon, desnaturalitza l’eficàcia general del conveni, doncs obre la via per a la individualització de les condicions del contracte.
Tres, “fulmina” la ultraactividtat dels convenis, els quals tindran una eficàcia màxima d’un any, excepte pacte en contra.
El present Pacte no tanca el problema, doncs al ser un Acord de Parts i mancar de força vinculant per a les Comissions Negociadores dels Convenis Col·lectius, ens trobem en el món de les recomanacions, les quals tindran més o menys graus d’acceptació en la mesura que convingui a les parts.
L’Acord és una mera declaració d’intencions, on s’insta a les …”unitats de negociació”… a tenir voluntat de continuïtat i que prevalguin la …”bona fe negocial”.
El Pacte aborda la necessitat de continuar amb la regulació contractual (més enllà del 8 de juliol 2013), sempre que les parts negociadores es comprometin a continuar negociant, alhora que qualsevol de les parts…”podrà decidir que la negociació està esgotada i, per tant, instar la mediació obligatòria o l’arbitratge voluntari…”, per tant , res de nou que no reculli la Reforma Laboral 3/2012, que ja establia aquesta possibilitat que una de les parts entenent que no s’està negociant de bona fe per l’altra, pot instar procediments de mediació i inclusivament arbitratge. Igualment, el Pacte resol les situacions de bloqueig en la negociació col·lectiva, amb un…”haurien d’acudir als sistemes de solució extrajudicial de conflictes...”
Des de la CGT, entenem que és un viatge a cap lloc, que precisament això és el que es pretén (consensos), desactivar el conflicte social i, així s’expressa textualment en l’exposició de motius de l’Acord .. “donar certesa i seguretat a empresaris i treballadors”.
Des del punt de vista jurídic, res està resolt, veurem quan es judicialitzin els primers Convenis Col·lectius que perdin eficàcia.
Per a la CGT, des del punt de vista sindical, la voluntat de tornar a l’anterior (pacte, consens), és tot el contrari del principi d’esperança per a les classes assalariades, doncs desactiva el conflicte existent en les relacions laborals concretes de sectors o empreses, tornant a insistir en una cultura que impossibilita la interconnexió i generalització del conflicte amb un nexe ara comú a totes les persones assalariades.
La pèrdua del Conveni Col·lectiu, alhora que és una declaració de derrota cara als i les treballadores, es ven amb una idea absolutament falsa consistent que el pacte per a prorrogar els convenis, esmena substancialment la reforma laboral.
Per a la CGT, el més greu d’aquesta estratègia anomenada pacte social és que frena la lluita contra el desmantellament dels drets laborals i socials, i ens allunya encara més de la possibilitat d’organitzar el conflicte per a canviar i impedir el desastre laboral i social.
Per a la CGT, els convenis col·lectius tenen la força normativa de la legalitat i afecten a tots les i els treballadors/as i la vigència de totes i cadascuna de les condicions col·lectives, es mantindrà sense límit fins a la seva substitució per altre nou conveni.
Això és el que cal defensar en les negociacions en qualsevol dels àmbits que aquestes es donin, sectorials o d’empreses i, solament la capacitat organitzada dels i les treballadores, és la que farà respectar les regles de joc que tant han costat a la lluita sindical en aquest model de relacions laborals.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT
