Seguretat versus llibertat. Un debat amb trampa
Quantes vegades hem sentit que les noves polítiques de seguretat dels
estats europeus i els Estats Units després de l’11-S han hagut de
restringir alguns drets individuals i llibertats públiques? Jo,
personalment, moltes. És un debat que periòdicament va sortint en els
mitjans. Determinades excuses semblen idònies per fer-ho. La més recent,
la matança d’aquest mes de gener al setmanari francès Charlie Hebdo.
Durant els dies posteriors d’aquells fets, entre d’altres coses, hem
assistit a diverses tertúlies a ràdios i televisions, o columnes als
diaris, on hi confluïen les paraules “seguretat” i “llibertats i drets”.
Una darrera l’altra. I, en la mateixa línia, les declaracions d’una
part important de la classe política.
Tot plegat ha contribuït a crear una narrativa on una i altra,
irremeiablement, s’oposen. Per garantir la seguretat, en alguns moments,
cal deixar en suspens algun dret, ens han anat repetint. O, en una
versió suavitzada, cal mirar de garantir la seguretat sense afectar les
llibertats públiques, plantegen unes altres veus. En la seva diferència
d’èmfasis, no obstant, unes i altres construeixen això que ara mateix
està tant de moda dir, en la gent que es dedica a la política, que és un
relat. Un relat on clarament, i de manera matxacona, es contraposa
seguretat i drets, seguretat i llibertat. Ho vam veure clarament als
Estats Units i en l’aprovació de la USA Patriot Act l’octubre
del 2001, en plena histèria post 11-S i amb Bush fill justificant la
seva deriva encara més autoritària. De manera similar, tot sembla
indicar que a Europa, ara amb l’excusa dels fets de París, els diferents
governs europeus s’estan traient de la màniga iniciatives similars. A
l’Estat espanyol el govern Rajoy va córrer a presentar un primer document d’un futur projecte de Llei de Seguretat Nacional a
la roda de premsa posterior al Consell de Ministres del 16 de gener,
tot just 9 dies després de l’atac al Charlie Hebdo. I, de fet, diria que
a ningú ens ha sorprès massa que ho hagi fet. Plou sobre mullat poques
setmanes després de l’aprovació de la Llei Mordassa.
Des del meu punt de vista, el debat entre seguretat i
drets/llibertats és un autèntic parany, una trampa ben dissenyada i
meditada. De fet, si molts de nosaltres percebéssim com un risc real que
algú ens apuntés una pistola al cap i premés el gatell, no acceptaríem
que la policia entrés sense cap ordre a casa nostra per a “salvar-nos”?.
Possiblement si, encara que en el camí renunciéssim a algun dret, com
el de la inviolabilitat del domicili. Tal i com està construït el debat
actualment, les suposades esquerres i la dreta juguen cadascú el seu
rol, els uns defensant unes mesures policials i judicials més dures i,
els altres, una versió més maquillada. En aquest esquema, no obstant,
poc a poc hi ha més elements legals que permeten a la policia controlar a
persones, a les administracions sancionar els usos de l’espai i a la
judicatura perseguir conductes. Tot per la nostra seguretat, ens diuen.
Càmeres, detectors de metall, escorcolls, reixes, etc.
Qui crea la psicosi sap que, com a moneda de canvi, tindrà la gent
amb por ben dòcil i disposada a acceptar allò que se li plantegi com
antídot al perill. I així, el relat (que diuen), creix i s’enforteix.
Tot aquest teatre funciona també amb aquells que diuen que no es pot
sacrificar la llibertat a canvi de seguretat. En són una peça
necessària. Sota una aparent oposició al relat/teatre de la seguretat
pública aconseguida a cop de repressió, opinions d’aquest tipus també
construeixen la dicotomia que esmentava al principi: seguretat versus
llibertats i drets. I com deia, la tria en una situació de pànic, està
servida.
Davant d’això, hi ha diversos antídots. El primer és defugir del
discurs de la por. És molt més improbable que a mi em mati un integrista
en un metro que no pas mori a conseqüència d’un accident o una
patologia derivada de la meva feina. Jo i la resta. De fet, tal i com
estan les coses, moren més persones sota custòdia policial al conjunt de
l’Estat, o a les presons, que no pas a mans de “fanàtics islamistes“. O
dones a mans de les seves parelles. No m’estendré en aquest punt, però
és molt important ser conscient de les circumstàncies en les que vivim
i, per tant, d’allò que ens pot ser lesiu, i no lliurar-nos a una por
que, a més, ni tant sols construïm nosaltres. Un dia tenim pànic a
l’Ebòla o la Grip A i l’altre a un terrorista sanguinari. Sempre seguint
els dictats dels mitjans de comunicació.
El segon, i del que en vull parlar més, és la fal·làcia de la
“seguretat” que ens venen. Realment les mesures que s’han anat promovent
i s’estan proposant amb l’excusa de la seguretat ciutadana o la
seguretat nacional ens fan tenir més garanties? Perdoneu-me que ho
negui. No crec que permetre que la policia ens pugui detenir pel simple
fet de tenir determinats llibres em faci anar més segur per la vida. O
perquè consideren que puc estar preparant segons què, malgrat no
tenir-ne cap prova. Tampoc crec que em faci viure més tranquil saber que
si protesto davant d’un hospital perquè han tancat un determinat servei
seré castigat amb una multa. O per gravar a un policia pegant-me a mi o
a qualsevol altre. De la mateixa manera que tinc molt clar que la
policia aturant sistemàticament immigrants o entrant als locutoris per a
demanar-los la documentació, o els CIE’s, tampoc no contribueixen a que
les nostres vides siguin ni més segures ni més fàcils. De fet, al
contrari. Penso que uns treballadors atemorits i privats de drets, pel
fet de venir de fora la UE, són carnassa pels empresaris i els permeten
baixar sous i endurir les condicions de treball.
A mi, personalment, la por em ve de les suposades polítiques de
“seguretat“. De la impunitat que hem vist tantes vegades, ja sigui en el
cas del 4-F, en el del Yassir del Vendrell o en tants d’altres. De la
paradoxa que siguin les víctimes, com l’Ester Quintana, les que han de
justificar que són víctimes fins i tot davant dels seus botxins. De la
tranquil·litat amb la que el teu cap et fa fora de la feina com si
fossis un kleenex fet servir. I, sobretot, de la docilitat amb la que
una part important de la població accepta sovint aquestes situacions.
M’imagino que tertulians i opinadors han fet bé la seva feina
construint un relat, alimentant un debat trampós centrat en alternatives
falses.
*Ermengol Gassiot és Secretari General de CGT Catalunya
